Parlar de cibercultura i dels fenòmens socials que esdevenen en les
noves situacions que la tecnologia condiciona, no és cap novetat. Ja
estem acabant 2013, i l'assimilació en les pràctiques socials i
ciutadanes de diverses eines comunicacionals és un fet consumat. No
obstant, açò no vol dir que l'ús de la tecnologia de la informació siga
estàtic o que estiga acabat. Que difícil és a vegades estar actualitzat
en un determinat camp del coneixement o de la cultura, i quantes coses
noves es poden descobrir cada dia! I sobre tot hi ha el fet que a
vegades espanta, que el ciberespai és amplíssim i en permanent
ebullició, la qual cosa ens fa conscients que la totalitat és
inabastable, i per tant ens pot portar a pensar en la petitesa de
l'individu i en la necessitat del vincle social que tots els dies hem de
recrear.
Molta gent entén aquests nous espais d'interacció i els
aprofita de múltiples maneres. Però hi ha un aspecte de totes aquestes
transformacions socials que condicionen les noves formes de comunicació,
i és el que es refereix a com es replantegen i s'inventen les formes
públiques de deliberació sobre allò comú, sobre allò polític.
Segons Manuel Castells, en una entrevista recent a La Voz da Galicia
“fins ara els polítics professionals tenien el monopoli del poder.
Fixeu-vos quin problema, ara han de compartir amb la gent, mai havien
comptat amb això! Ells pensaven que als ciutadans els contestaves una
mica amb quatre coses i de tant en tant hi havia una alternança, però es
posaven d'acord entre ells en l'essencial: que monopolitzaven el poder.
Per tant, ara hi ha pànic i si pogueren suprimir Internet ho farien,
però ja és molt tard.”
Evidentment la socialització de la
informació que avui practiquem té potencialitats pròpies, i, entre
elles, permet l'aparició de noves aspiracions, noves maneres d'entendre
l'espai públic on s'han de fer valer les diverses interpretacions i
maneres d'entendre les coses en general, i en particular els temes
polítics. Avui és més possible que mai que la multitud s'expresse, i que
les fonts d'informació i formes d'opinió pul·lulen en l'espai
informatiu.
Segons José María Aznar en una altra entrevista recent a El Mundo
“avui les noves tecnologies permeten que tothom opine de qualsevol cosa
i en qualsevol moment i aquesta democràcia massiva xoca amb els
mecanismes tradicionals, integrar aquests factors és una necessitat del
nostre temps”. Per a Aznar, que té un concepte prou vertical de les
relacions i les seues regles, la possibilitat que la multitud s'expresse
provoca disfuncions en els mecanismes de la democràcia i, per tant, el
que cal és integrar, o siga controlar, el fenomen.
El fet és que
avui tenim la possibilitat d'assajar noves formes de democràcia,
d'explorar nous territoris de la subjectivitat col·lectiva, que vagen
més enllà de les conegudes formes de l'industrialisme i la societat del
consum, i les seues conseqüències.
Sobre açò val la pena llegir el llibres “Intel·ligència col·lectiva” i “Cibercultura”
de Pierre Lévy, per a acabar d'entendre la magnitud i la qualitat del
canvis socials que s'albiren, o que simplement són possibles. Segons
l'antropòleg, el paper de la informàtica i de les tècniques de
comunicació no seria el de “reemplaçar la humanitat” ni d'acostar-se a
una hipotètica “intel·ligència artificial” , sinó d'afavorir la
construcció de col·lectius intel·ligents en els quals les potencialitats
socials i cognitives de cadascú poden desenvolupar-se i ampliar-se
mútuament.
I seguint amb Lévy, el projecte major del segle XXI
serà imaginar, construir i condicionar l'espai interactiu i mòbil del
ciberespai. Potser llavors serà possible sobrepassar la societat de
l'espectacle per abordar una era postmèdia, en la qual les tècniques de
comunicació serviran per filtrar els fluxos de coneixements, per navegar
pel coneixement i per pensar conjuntament més que per arrossegar masses
d'informacions.
L'espai del coneixement s'activa quan
experimentem relacions humanes fundades en principis ètics de valoració
dels individus per les seves competències, de transmutació real de les
diferències en riquesa col·lectiva. En un col·lectiu intel·ligent, la
comunitat es traça explícitament l'objectiu de negociar permanent
l'ordre de les coses, el seu llenguatge, el paper de cadascú, el
desglossament i la definició dels seus objectes, la reinterpretació de
la seua memòria. Però no es tracta de desordre o de relativisme absolut,
ja que els actes són coordinats i avaluats en temps real segons un gran
nombre de criteris.
Lluny de fusionar les intel·ligències
individuals en una espècie de magma indistint, la intel·ligència
col·lectiva és un procés de creixement, de diferenciació i de
reactivació mútua de les singularitats. La imatge inestable que emergeix
de les seues competències, dels seus projectes i de les relacions que
els seus membres mantenen en l'espai del coneixement constitueix, per a
un col·lectiu, una nova manera d'identificació, obert, viu i positiu.
Llavors podrien sorgir noves formes de democràcia, millor adaptades a la
complexitat dels problemes contemporanis que les formes representatives
clàssiques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario