Ètica, política i autonomia
Xavier Cunyat Rios
Segons alguns pensadors contemporanis, com per exemple Cornelius
Castoriadis, vivim una època en què les nocions d'ètica i política se
separen i fins i tot apleguen a ser considerades incompatibles. Açò ha
provocat un replegament de l'ètica a l'àmbit privat, convertint
l'adopció i sosteniment de valors en una qüestió de preferències
individuals, que no necessiten de la deliberació i l'articulació
socials, sinó que són pròpies de l'esfera de les eleccions privades.
Açò, tanmateix, correspon a un concepte de la política en el qual
aquesta és font i causa de disbauxa moral, i es pren com a exemple de
baixesa la corrupció dels polítics. Sembla paradoxal, però en les
societats democràtiques avançades, l'ascens d'un tipus de polític que fa
qualsevol cosa per aconseguir i mantenir-se en el poder, sacrificant
imperatius ètics o normes morals sense contemplacions, ha provocat un
descrèdit generalitzat de la política.
Veiem desenvolupar-se en el
món occidental un tipus d'individu que no és el d'una societat
democràtica o d'una societat on es pot actuar per incrementar la
llibertat, sinó un tipus d'individu que està privatitzat, que està
encapsulat en la seua petita misèria personal i que ha esdevingut cínic a
conseqüència de la política. Quan la gent vota ho fa cínicament. No
creuen en el programa que els és presentat, però consideren que X o Y és
un mal menor en comparació al que va ser Z en el període anterior.
Aquesta catastròfica situació fa que ens veiem en la necessitat de
preguntar-nos sobre la relació entre ètica i política a l'hora de
plantejar-nos si els nostres valors valen realment.
Tots els
nostres actes troben una condició de possibilitat efectiva en el fet que
som éssers socials vivint en un món social. No som “individus” flotant
lliurement per sobre de la societat o de la història, dotats d'una
capacitat per decidir sobiranament, sobre què fer, com fer-ho i quin
serà el significat d'aquests actes. Certament, tampoc estem determinats
pel nostre entorn o situació, però estem infinitament més condicionats
del que voldríem admetre i, sobretot, com a individus, no podem triar
els interrogants a què estem sotmesos, ni els termes en què es
formularan, i menys encara, el sentit últim de la nostra resposta. Les
conseqüències dels nostres actes, un cop llançades a l'engranatge social
o històric, se'ns escapen i aquest procés no es pot ignorar.
Açò
fa que, encara que no hi haja una determinació total dels nostres actes,
sí que hi ha les condicions, i aquestes de cap manera són “externes”.
D'entre aquestes condicions, moltes se'ns escapen i sempre se'ns
escaparan. Ningú podrà triar mai el lloc i l'època del seu naixement o
la situació i el caràcter dels seus pares. No obstant això, una part de
les condicions depenen de nosaltres i aquesta part pot, en principi, ser
qüestionada i, donat el cas, transformada. És la que es refereix a les
institucions explícites de la societat.
En aquest sentit, la
veritable política no és més que l'activitat que, partint d'una
interrogació de la forma i continguts desitjables d'aquestes
institucions, adopta com a objectiu la posada en marxa d'institucions
que considerem millors, especialment les que permeten i afavoreixen
l'autonomia humana. Un cop aclarit això, es veu que la política se
superposa a l'ètica sense eliminar-la o perjudicar-la. És precisament
aquesta suposada separació o relació perniciosa la que haurem de
superar.
Ens cal una ètica de l'autonomia necessàriament
articulada a una política de l'autonomia. Necessitem institucions de
l'autonomia, institucions que a cadascú li concedisquen una autonomia
efectiva en qualitat de membre de la col·lectivitat i li permeten
desenvolupar la seua autonomia pròpia. Això només és possible instaurant
un règim veritablement democràtic i no només de paraula. En un règim
d'aquest tipus, on es participe efectivament en la implantació de les
lleis que afecten la vida de les persones.
La nostra participació
seria, doncs, plena, no a través de “representants” o referèndums sobre
qüestions de les quals se'ns ha fet impossible conèixer els detalls,
sinó amb coneixement de causa, de manera que puguem reconèixer en les
lleis les nostres pròpies lleis, fins i tot quan no n'estem d'acord amb
el seu contingut, precisament per haver gaudit de l'oportunitat de
participar en la formació de l'opinió comuna. Una autonomia d'aquesta
manera, tant en el pla individual com en el col·lectiu, no ens
garanteix, evidentment, una resposta automàtica a tots els assumptes que
l'existència humana planteja; encara haurem d'afrontar les condicions
tràgiques que caracteritzen la vida, el no sempre saber distingir, ni
individualment ni col·lectivament, on campeja el bé i on el mal. Però no
estem condemnats al mal, com tampoc al bé, perquè podrem tornar enrere,
individualment i col·lectivament, reflexionar sobre els nostres actes,
reprendre'ls, corregir-los i reparar-los.
Publicat a El Punt Avui el dijous 4 de juliol del 2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario