Els relativismes i la veritat

Xavier Cunyat Rios

Relativisme és un mot que alça passions i tensions, però que, en aquestes altures de la postmodernitat, s'ha tornat habitual, bé per a defensar-lo i atribuir-se'l, o bé per a estigmatitzar-lo i utilitzar-lo com un insult o improperi. De “relativismes” n’hi ha uns quants i el múltiple sentit en què s'usa la paraula fa que aquesta no tinga un significat totalment unívoc sinó que es presenta més aviat com un terme polisèmic. Hi ha el relativisme cultural, l’epistemològic, el físic, el moral i fins i tot hi ha un de popular o vulgar. Hi ha qui troba en el relativisme una lacra o perill per a la integritat moral, la coherència ètico-política i fins i tot per a la mateixa concepció d’allò definitori per a la humanitat i la recta consciència, i hi ha qui troba en el relativisme una mirada conseqüent amb el pluralisme, la tolerància, i el respecte a la diferencia en un món divers i contingent. També hi ha una mirada com a mínim escèptica i distanciada de les fites i els mites dels "objectivismes" que porta a relativitzar la validesa de molts supòsits de la modernitat i la seua "raó".

No obstant açò, el relativisme ha estat present en la cultura i en la filosofia des de fa temps. Els sofistes de la il·lustració atenenca i l’escepticisme hel·lenístic atacaren la idea de la veritat única. Montaigne es pregunta pels costums de les altres cultures en plena il·lustració moderna. L’antropologia cultural intenta comprendre la diversitat dels costums i del pobles i denuncia l’aberració de l’etnocentrisme. Nietzsche rebutja i inverteix el platonisme acceptant la multiplicitat de l’esdevenir. Encara més a prop, Heidegger mostra l’arbitrarietat de la metafísica i Vattimo, a continuació, ens anima a viure ‘'aventura de la diferència acceptant la contingència i la finitud, proposant una hermenèutica conseqüent amb la dita nietzscheana que el món verdader ha esdevingut una faula.

El relativisme és llavors un tret de la nostra època i un lloc comú en múltiples aspectes de la nostra quotidiana existència. Tant és així que el Papa Benet XVI, es referia a una hegemonia o domini total del relativisme, al qual qualificava d’autèntica dictadura. En diverses ocasions i amb diverses paraules, manifestà la seua convicció que el relativisme s’ha convertit en el problema central que ha d’afrontar la fe cristiana en els nostres dies. Al·ludeix a un problema, que caracteritza de profund i general, el qual es manifesta primàriament en l’àmbit filosòfic i religiós, referint-se a l’actitud intencional i profunda que la consciència contemporània -creient i no creient- assumeix fàcilment en relació a la veritat.

La referència a l’actitud profunda de la consciència davant la veritat distingeix el relativisme de l’error. Aquest és compatible amb una adequada actitud de la consciència personal, en relació a la veritat. No la nega, sinó que manté encara una relació adequada amb la veritat. La filosofia relativista diu, en canvi, que cal resignar-se al fet que les realitats divines i les que es refereixen al sentit de la vida humana, personal i social, són substancialment inaccessibles, i que no hi ha una única via per acostar-s’hi. Cada època, cada cultura i cada religió ha utilitzat diversos conceptes, imatges, símbols, metàfores, visions, etc., per expressar-les.

Aquestes formes culturals es poden oposar entre si, però amb relació als objectes als quals es refereixen tindrien totes el mateix valor. Serien diverses maneres, cultural i històricament limitades, d’al·ludir de manera molt imperfecta a unes realitats que no es poden conèixer. En definitiva, cap dels sistemes conceptuals o religiosos tindria un valor absolut de veritat. Tots serien relatius al moment històric i al context cultural, d’ací la seua diversitat i fins i tot oposició. Però, dins d’aquesta relativitat, tots serien igualment vàlids, pel que fa a les vies diverses i complementàries per acostar-se a una mateixa realitat que substancialment roman oculta.

I qué té a veure açò amb el cristianisme? Doncs que és essencial al cristianisme l'autopresentar-se com la religio vera, com a la religió veritable. La fe cristiana es mou en el pla de la veritat, i aquest pla és el seu espai vital mínim. La religió cristiana no ha de ser concebuda, segons aquest punt de vista, com un mite, ni com un conjunt de ritus útils per a la vida social i política, ni un principi inspirador de bons sentiments privats, ni una agència ètica de cooperació internacional. La fe cristiana davant tot ens comunica la veritat sobre Déu, i la veritat sobre l’home i sobre el sentit de la seva vida.

Enfront d’aquesta concepció cristiana de la vàlua de la religió i la veritat, i de les òbvies objeccions que suposa a l’envit relativista tenim pensadors com el ja citat Gianni Vattimo, que es reclama cristià en un cert sentit, sense apel·lar a la veritat. En un món constituït per interpretacions que se saben com això, com interpretacions històricament situades o concepcions contingents fetes en l’horitzó de la finitud, no es pot copsar ni posseir el privilegi de la veritat única i compacta. En el món de la globalització realitzada sols un Déu relativista pot salvar-nos o pot salvar l’existència mateix de la religió.

La insistència del Papa en els perills del relativisme són signes del fet que a l’Església li costa viure en el món modern i en el clima de laïcisme que caracteritza les societats liberals. Per a l’Església, la societat ideal continua sent aquella en què Déu és el fonament de la convivència humana, i en què ella és reconeguda com la veu que parla en el seu nom. Per a Vattimo aquesta reivindicació és incompatible amb una societat multicultural. I no sols això, sinó que la idea mateix de Déu com a fonament del món humà xoca amb una cultura molt compartida que rebutja la idea mateix de fonament.

Caldrà aleshores no entregar-se a solucions fàcilment assumides en una contemporaneïtat complexa, i ens haurem d’aplicar als problemes del sentit amb una bona dosi d’escepticisme i d’higiènica cautela. Açò no és incompatible amb l’alegria i la possibilitat de viure aquest sentit amb plenitud, però una mirada atenta i crítica pot, sense fer-nos caure en la circumspecció, garantir-nos la comprensió de matisos necessaris en qüestions cabdals per a la nostra existència avui.