Acatar, objectar o desobeir

Xavier Cunyat Rios

 

Estem experimentant un moment sociopolític que, per les conseqüències que té, moltes persones senten la necessitat d'assenyalar la injustícia de moltes situacions que pateixen, regulades per la legislació i les polítiques que la guien. En concret pense en tot el que està passant amb els desnonaments. Quan algú esclata amb un “no hi ha dret!” davant l'aplicació d'una llei, com la hipotecària, el que està fent és qüestionar el caràcter just o injust de la mateixa llei. Açò pot generar perplexitat, perquè sovint pensem que és la norma o llei la que determina el que és just o injust, i per tant, si la norma jurídica estableix les regles de la sociabilitat i de la convivència, podem pensar que la justícia és atenir-se a les regles i prou. No obstant, també s'ha dit que perquè una llei siga justa o no, ha d'haver un espai per a la seua valoració, que no se'n derive de la pròpia llei i és aleshores on entra eixe espai també normatiu, però no regulat legalment, que anomenem ètica i moral. Les lleis obliguen, però solament per això no poden determinar el que és just, i per tant, lleis procedimentalment correctes poden resultar ètica o moralment inacceptables.

La resposta que, des de fa temps, plantegen alguns al repte que imposa haver d'acatar una llei considerada injusta o immoral, s'ha materialitzat en formes de rebel·lia que, tot i qüestionar la legalitat, no deriven en oberta confrontació, sinó que des de l'ètica plantegen a la norma jurídica la urgència d'una justificació més enllà del procediment. Aquestes són l'objecció de consciència i la desobediència civil. Tot i ser conegudes, faré un repàs a la definició d'aquests conceptes, per tal que quan els usem sapiguem a què ens referim.

L'objecció de consciència és el rebuig al compliment de determinades normes jurídiques per considerar-les contràries a les creences ètiques o religioses d'una persona. L'objecció, per tant, entra en joc quan es dóna un conflicte entre la norma legal que imposa una obligació de “fer” i la norma ètica o moral que s'oposa a aquesta actuació. En aquest cas, l'objector de consciència, es decanta pel “no” a la llei, atenent al que considera un deure de consciència. El tipus més reconegut és l'objecció al servei militar, quan la instrucció a l'exèrcit és obligatòria; normalment, si es reconeix el dret a l'objecció s'estipulen mesures de servei socials alternatives, per complir amb el deure vers l'Estat. Li segueix en importància les objeccions ètiques del personal sanitari a aplicar mètodes com la píndola postcoital, l'avortament o l'eutanàsia. En aquests casos, els motius adduïts passen pel respecte a la vida o creences religioses, que impedeixen seguir la legislació vigent, quan aquesta permet aquestes pràctiques.

La desobediència civil, però, és l'acte de no acatar una norma que s'ha de complir obligatòriament. La norma que s'hauria d'obeir és, en general, una norma jurídica, o en tot cas qualsevol norma que el grup en el poder considera investida d'autoritat, i per això mateix la seua transgressió implica inevitablement un càstig que imposa l'autoritat. El terme “civil” fa referència als deures generals que tot ciutadà ha de reconèixer, legitimant així l'ordre legal vigent. En altres paraules, “civil” indica que l'objectiu principal de la desobediència és portar canvis en l'ordre social o polític que afecten la llibertat dels ciutadans.

La desobediència civil és una forma de dissidència política, consistent en un rebuig conscient de la legalitat vigent, amb la finalitat no tant de buscar una dispensa personal a un deure general de tots els ciutadans (objecció de consciència), sinó de suplantar la norma transgredida per una altra, que és postulada com més d'acord amb els interessos generals, que han de ser identificats a través d'un procediment democràtic de formació de la voluntat. Els actes de desobediència civil busquen, així doncs, no l'afirmació d'un principi en l'esfera privada, sinó un toc d'atenció a l'opinió pública sobre el fet que una llei o política sancionades per les autoritats estan conculcant un principi d'índole moral.

A més, el terme “civil” també fa referència als fins perseguits pels activistes: són finalitats polítiques, de canvi social. La desobediència civil és una acció deliberada i intencional. El progrés moral o polític es perceben com la conseqüència, com l'efecte buscat pels desobedients. I per això és lògic que els activistes utilitzen les tàctiques i estratègies que millor s'ajusten a les seues finalitats. Però aquesta pretensió de canvi s'emmarca en el reconeixement dels deures generals del ciutadà en una societat lliure i, en particular, en la lleialtat cap a les regles del joc de l'ordre constitucional: la desobediència civil no és revolucionària, ni pretén imposar el seu criteri a la majoria, sinó que respecta les regles democràtiques de canvi polític. La desobediència civil és sempre pública i oberta. Els activistes busquen influir no només en els seus governants, sinó també (i sobretot) en l'opinió pública i, per això, la desobediència civil sol ser col·lectiva, i no individual.

La publicitat és un mitjà de persuasió, i no de coacció. És en aquest sentit que es pot dir que és una forma d'expressió pública, amb una funció pedagògica. També els desobedients estan disposats a assumir les conseqüències legals dels seus actes i qui accepta la sanció que comporta el seu comportament “il·legal” està afirmant amb això el seu respecte pel conjunt de l'ordenament constitucional i les regles del joc democràtic. Açò permet diferenciar la desobediència moralment motivada, de la infracció interessada o oportunista. A més la desobediència civil és pacífica i no violenta.

Potser una de les raons per les quals el tema de la desobediència desperta la sensibilitat i suspicàcia de molts sectors, especialment dels vinculats als diferents àmbits del poder, siga el fet que es troba àmpliament estesa la conceptualització que defineix la relació política com una relació de “comandament i obediència”, on la pregunta pel fonament de la legitimitat del poder i l'avaluació ètica del seu exercici, pràcticament no es fan mai.

Temps difícils aquests que ens toca viure, on els cants de sirena d'un futur assegurat i una certa ingenuïtat induïda pels neons del consum i de l'opulència, han fet creure a tanta gent que ja no tornaríem a demanar a la política ni un mínim de qualitat humana!

Publicat a El Punt Avui el  dijous 15 de novembre del 2012