Els relativismes i la veritat

Xavier Cunyat Rios

Relativisme és un mot que alça passions i tensions, però que, en aquestes altures de la postmodernitat, s'ha tornat habitual, bé per a defensar-lo i atribuir-se'l, o bé per a estigmatitzar-lo i utilitzar-lo com un insult o improperi. De “relativismes” n’hi ha uns quants i el múltiple sentit en què s'usa la paraula fa que aquesta no tinga un significat totalment unívoc sinó que es presenta més aviat com un terme polisèmic. Hi ha el relativisme cultural, l’epistemològic, el físic, el moral i fins i tot hi ha un de popular o vulgar. Hi ha qui troba en el relativisme una lacra o perill per a la integritat moral, la coherència ètico-política i fins i tot per a la mateixa concepció d’allò definitori per a la humanitat i la recta consciència, i hi ha qui troba en el relativisme una mirada conseqüent amb el pluralisme, la tolerància, i el respecte a la diferencia en un món divers i contingent. També hi ha una mirada com a mínim escèptica i distanciada de les fites i els mites dels "objectivismes" que porta a relativitzar la validesa de molts supòsits de la modernitat i la seua "raó".

No obstant açò, el relativisme ha estat present en la cultura i en la filosofia des de fa temps. Els sofistes de la il·lustració atenenca i l’escepticisme hel·lenístic atacaren la idea de la veritat única. Montaigne es pregunta pels costums de les altres cultures en plena il·lustració moderna. L’antropologia cultural intenta comprendre la diversitat dels costums i del pobles i denuncia l’aberració de l’etnocentrisme. Nietzsche rebutja i inverteix el platonisme acceptant la multiplicitat de l’esdevenir. Encara més a prop, Heidegger mostra l’arbitrarietat de la metafísica i Vattimo, a continuació, ens anima a viure ‘'aventura de la diferència acceptant la contingència i la finitud, proposant una hermenèutica conseqüent amb la dita nietzscheana que el món verdader ha esdevingut una faula.

El relativisme és llavors un tret de la nostra època i un lloc comú en múltiples aspectes de la nostra quotidiana existència. Tant és així que el Papa Benet XVI, es referia a una hegemonia o domini total del relativisme, al qual qualificava d’autèntica dictadura. En diverses ocasions i amb diverses paraules, manifestà la seua convicció que el relativisme s’ha convertit en el problema central que ha d’afrontar la fe cristiana en els nostres dies. Al·ludeix a un problema, que caracteritza de profund i general, el qual es manifesta primàriament en l’àmbit filosòfic i religiós, referint-se a l’actitud intencional i profunda que la consciència contemporània -creient i no creient- assumeix fàcilment en relació a la veritat.

La referència a l’actitud profunda de la consciència davant la veritat distingeix el relativisme de l’error. Aquest és compatible amb una adequada actitud de la consciència personal, en relació a la veritat. No la nega, sinó que manté encara una relació adequada amb la veritat. La filosofia relativista diu, en canvi, que cal resignar-se al fet que les realitats divines i les que es refereixen al sentit de la vida humana, personal i social, són substancialment inaccessibles, i que no hi ha una única via per acostar-s’hi. Cada època, cada cultura i cada religió ha utilitzat diversos conceptes, imatges, símbols, metàfores, visions, etc., per expressar-les.

Aquestes formes culturals es poden oposar entre si, però amb relació als objectes als quals es refereixen tindrien totes el mateix valor. Serien diverses maneres, cultural i històricament limitades, d’al·ludir de manera molt imperfecta a unes realitats que no es poden conèixer. En definitiva, cap dels sistemes conceptuals o religiosos tindria un valor absolut de veritat. Tots serien relatius al moment històric i al context cultural, d’ací la seua diversitat i fins i tot oposició. Però, dins d’aquesta relativitat, tots serien igualment vàlids, pel que fa a les vies diverses i complementàries per acostar-se a una mateixa realitat que substancialment roman oculta.

I qué té a veure açò amb el cristianisme? Doncs que és essencial al cristianisme l'autopresentar-se com la religio vera, com a la religió veritable. La fe cristiana es mou en el pla de la veritat, i aquest pla és el seu espai vital mínim. La religió cristiana no ha de ser concebuda, segons aquest punt de vista, com un mite, ni com un conjunt de ritus útils per a la vida social i política, ni un principi inspirador de bons sentiments privats, ni una agència ètica de cooperació internacional. La fe cristiana davant tot ens comunica la veritat sobre Déu, i la veritat sobre l’home i sobre el sentit de la seva vida.

Enfront d’aquesta concepció cristiana de la vàlua de la religió i la veritat, i de les òbvies objeccions que suposa a l’envit relativista tenim pensadors com el ja citat Gianni Vattimo, que es reclama cristià en un cert sentit, sense apel·lar a la veritat. En un món constituït per interpretacions que se saben com això, com interpretacions històricament situades o concepcions contingents fetes en l’horitzó de la finitud, no es pot copsar ni posseir el privilegi de la veritat única i compacta. En el món de la globalització realitzada sols un Déu relativista pot salvar-nos o pot salvar l’existència mateix de la religió.

La insistència del Papa en els perills del relativisme són signes del fet que a l’Església li costa viure en el món modern i en el clima de laïcisme que caracteritza les societats liberals. Per a l’Església, la societat ideal continua sent aquella en què Déu és el fonament de la convivència humana, i en què ella és reconeguda com la veu que parla en el seu nom. Per a Vattimo aquesta reivindicació és incompatible amb una societat multicultural. I no sols això, sinó que la idea mateix de Déu com a fonament del món humà xoca amb una cultura molt compartida que rebutja la idea mateix de fonament.

Caldrà aleshores no entregar-se a solucions fàcilment assumides en una contemporaneïtat complexa, i ens haurem d’aplicar als problemes del sentit amb una bona dosi d’escepticisme i d’higiènica cautela. Açò no és incompatible amb l’alegria i la possibilitat de viure aquest sentit amb plenitud, però una mirada atenta i crítica pot, sense fer-nos caure en la circumspecció, garantir-nos la comprensió de matisos necessaris en qüestions cabdals per a la nostra existència avui.

Desintermediacions: crisi i oportunitats

Xavier Cunyat Rios

 

El fenomen de la desintermediació en general, operada en els mercats des de la popularització d'internet, ja fa temps que ha estat analitzat i comentat. Breument, la desintermediació en els mercats és el resultat de l'eliminació d'intermediaris en la relació entre els productors de béns o lliuradors de serveis i els consumidors o usuaris finals, relació que s'ha vist alterada per l'aparició de la xarxa comunicativa global i les noves pràctiques de producció i consum que aquesta ha facilitat.

Per posar un exemple ben conegut, el sector de les agències de viatges ha sofert una transformació molt ràpida, com a resultat de la qual una gran part de les agències o establiments que oferien productes turístics s'han vist desplaçades per la pràctica generalitzada per part del consumidors de l'autoconfecció dels viatges, sent l'usuari mateix qui cerca i tria, via web, els destins, i qui realitza les reserves en hotels i la compra dels bitllets per al transport. Açò ha fet que el servei que oferien les agències s'haja tornat superflu i per tant ha deixat de ser un servei pel qual pagar.

Així mateix, també s'ha produït no sols una eliminació d'intermediaris sinó també l'aparició de noves formes de mediació o de reintermediació, apareixent serveis d'agregació o de recerca, els quals utilitzant la mateixa xarxa comunicativa ofereixen productes i serveis adaptats a la nova relació entre oferidors i contractants.

D'aquesta manera tenim, si es vol veure des d'una òptica darwiniana, que l'alteració de les relacions comunicatives globals ha fet que l'entorn i les condicions de supervivència d'una forma de negoci particular també es vegen alterades, fent que formes de negoci associades a unes pràctiques deixen pas a altres més noves i adaptades al nou entorn.

Aquest tipus de transformacions no deixen de ser naturals o normals en la lògica dels mercats, però cal no oblidar que com a resultat, en termes d'ocupació i rendes, no deixen de ser traumàtiques, atès que bona part dels integrants de col·lectius que conformen un sector econòmic o forma de negoci, poden quedar en un termini breu de temps fora del joc econòmic que garanteix rendes.

En l'àmbit de la informació i la cultura, aquest fenomen de la desintermediació també s'ha fet palès de distintes formes, afectant de manera important indústries que durant molt de temps gaudiren d'una bona salut.

Tant és així que la industria cultural i d'entreteniment, que constitueix una de les principals industries als USA, ha estat en els últims anys envoltada d'una tremenda polèmica pel que fa a la comercialització dels productes culturals i als drets de propietat intel·lectual a ells associats, els quals han estat ampliats progressivament, però que amb l'aparició de formes de distribució d'aquests productes facilitats i condicionats per la tecnologia i la digitalització, es fa molt difícil de fer respectar o de controlar. Indústries tan rendibles en dècades anteriors com ara les discogràfiques i el cinema han vist trastocar-se radicalment el seu model de negoci amb l'aparició de la distribució d'arxius a través del P2P o el vídeo i so en streaming. A l'Estat espanyol hem vist com des del govern s'han assajat intents de legislar la distribució de productes culturals amb la llei Sinde-Wert que penalitza les pàgines de descàrregues, però que amb la velocitat de transformació de les formes de compartició, distribució i còpia s'ha quedat ràpidament obsoleta i inaplicable en la major part dels casos.

També en aquest àmbit de la informació i la cultura, la indústria editorial ha vist alterats els seus esquemes bàsics de funcionament i model de negoci. La funció clàssica que els editors havien acomplert des de la consolidació de l'ús de l'impremta, que ha durat segles, fa aigües per tots els costats amb les formes de publicació que s'han estès amb l'ús d'internet. La possibilitat de publicar s'ha tornat quelcom a l'abast de moltes persones i de múltiples maneres. La funció de filtratge, selecció, distribució i comercialització de text, que les editorials havien atresorat tradicionalment, ja no és sostenible en els mateixos termes.

Amb els mitjans de comunicació escrits està passant el mateix. Els diaris impresos han hagut d'adaptar-se forçosament a l'ecosistema digital amb no pocs trastorns en termes de sostenibilitat d'ingressos per publicitat i manteniment de plantilles de redactors. La possibilitat d'accedir als continguts de la premsa diària a través de motors de cerca i agregadors de notícies, o la forma d'accedir a la informació dels diaris a través de la recomanació en xarxes socials, ha portat a les capçaleres a assajar acceleradament noves formes de capturar ingressos i atenció. A més, s'ha d'afegir el repte que suposa l'aparició del periodisme amateur o ciutadà, amb els blogs i el microbloging com una nova forma de competència.

Altre sector que està veient trontollar les seues bases és l'important i històric de l'educació. La tecnologia de la informació està desfent o erosionant de manera important les institucions educatives basades en el control de la informació i el coneixement. En l'educació primària i secundària, metodologies didàctiques ancestrals o el mateix rol del docent, estan en crisi. Les universitats veuen com els clàssics sistemes de reconeixement dels mèrits, estan sent qüestionats per noves formes d'oferir cursos en línia i la possibilitat quasi universal d'accedir a un coneixement útil abundant i àmpliament socialitzat.

En conclusió. La ràpida alteració de l'ecosistema informatiu i comunicatiu que estem vivint precipita una sèrie de canvis que fan que moltes professions, models de negoci, institucions i en general hàbits de consum i de producció hagen de modificar les seues coordenades històriques en quant a rols i funcions per tal d'intentar adaptar-se als nous entorns fruits del canvi. Aquest fet és ben palès, com hem indicat, en l'àmbit de la informació o de la cultura i el coneixement. No és que aquests canvis siguen roïns, de fet no crec que ho siguen, però s'imposa, al considerar el tema, la idea que hem d'estar atents com a individus i com a col·lectius a aquests canvis i processos. Hem de estar disposats a aprendre permanentment per tal de reaccionar i situar-nos dintre d'aquestes transformacions complexes que el món del segle XXI comporta.

Publicat a El Punt Avui el divendres 31 de gener del 2014

La democràcia com a intel·ligència col·lectiva

Parlar de cibercultura i dels fenòmens socials que esdevenen en les noves situacions que la tecnologia condiciona, no és cap novetat. Ja estem acabant 2013, i l'assimilació en les pràctiques socials i ciutadanes de diverses eines comunicacionals és un fet consumat. No obstant, açò no vol dir que l'ús de la tecnologia de la informació siga estàtic o que estiga acabat. Que difícil és a vegades estar actualitzat en un determinat camp del coneixement o de la cultura, i quantes coses noves es poden descobrir cada dia! I sobre tot hi ha el fet que a vegades espanta, que el ciberespai és amplíssim i en permanent ebullició, la qual cosa ens fa conscients que la totalitat és inabastable, i per tant ens pot portar a pensar en la petitesa de l'individu i en la necessitat del vincle social que tots els dies hem de recrear.

Molta gent entén aquests nous espais d'interacció i els aprofita de múltiples maneres. Però hi ha un aspecte de totes aquestes transformacions socials que condicionen les noves formes de comunicació, i és el que es refereix a com es replantegen i s'inventen les formes públiques de deliberació sobre allò comú, sobre allò polític.

Segons Manuel Castells, en una entrevista recent a La Voz da Galicia “fins ara els polítics professionals tenien el monopoli del poder. Fixeu-vos quin problema, ara han de compartir amb la gent, mai havien comptat amb això! Ells pensaven que als ciutadans els contestaves una mica amb quatre coses i de tant en tant hi havia una alternança, però es posaven d'acord entre ells en l'essencial: que monopolitzaven el poder. Per tant, ara hi ha pànic i si pogueren suprimir Internet ho farien, però ja és molt tard.”

Evidentment la socialització de la informació que avui practiquem té potencialitats pròpies, i, entre elles, permet l'aparició de noves aspiracions, noves maneres d'entendre l'espai públic on s'han de fer valer les diverses interpretacions i maneres d'entendre les coses en general, i en particular els temes polítics. Avui és més possible que mai que la multitud s'expresse, i que les fonts d'informació i formes d'opinió pul·lulen en l'espai informatiu.

Segons José María Aznar en una altra entrevista recent a El Mundo “avui les noves tecnologies permeten que tothom opine de qualsevol cosa i en qualsevol moment i aquesta democràcia massiva xoca amb els mecanismes tradicionals, integrar aquests factors és una necessitat del nostre temps”. Per a Aznar, que té un concepte prou vertical de les relacions i les seues regles, la possibilitat que la multitud s'expresse provoca disfuncions en els mecanismes de la democràcia i, per tant, el que cal és integrar, o siga controlar, el fenomen.

El fet és que avui tenim la possibilitat d'assajar noves formes de democràcia, d'explorar nous territoris de la subjectivitat col·lectiva, que vagen més enllà de les conegudes formes de l'industrialisme i la societat del consum, i les seues conseqüències.

Sobre açò val la pena llegir el llibres “Intel·ligència col·lectiva” i “Cibercultura” de Pierre Lévy, per a acabar d'entendre la magnitud i la qualitat del canvis socials que s'albiren, o que simplement són possibles. Segons l'antropòleg, el paper de la informàtica i de les tècniques de comunicació no seria el de “reemplaçar la humanitat” ni d'acostar-se a una hipotètica “intel·ligència artificial” , sinó d'afavorir la construcció de col·lectius intel·ligents en els quals les potencialitats socials i cognitives de cadascú poden desenvolupar-se i ampliar-se mútuament.

I seguint amb Lévy, el projecte major del segle XXI serà imaginar, construir i condicionar l'espai interactiu i mòbil del ciberespai. Potser llavors serà possible sobrepassar la societat de l'espectacle per abordar una era postmèdia, en la qual les tècniques de comunicació serviran per filtrar els fluxos de coneixements, per navegar pel coneixement i per pensar conjuntament més que per arrossegar masses d'informacions.

L'espai del coneixement s'activa quan experimentem relacions humanes fundades en principis ètics de valoració dels individus per les seves competències, de transmutació real de les diferències en riquesa col·lectiva. En un col·lectiu intel·ligent, la comunitat es traça explícitament l'objectiu de negociar permanent l'ordre de les coses, el seu llenguatge, el paper de cadascú, el desglossament i la definició dels seus objectes, la reinterpretació de la seua memòria. Però no es tracta de desordre o de relativisme absolut, ja que els actes són coordinats i avaluats en temps real segons un gran nombre de criteris.

Lluny de fusionar les intel·ligències individuals en una espècie de magma indistint, la intel·ligència col·lectiva és un procés de creixement, de diferenciació i de reactivació mútua de les singularitats. La imatge inestable que emergeix de les seues competències, dels seus projectes i de les relacions que els seus membres mantenen en l'espai del coneixement constitueix, per a un col·lectiu, una nova manera d'identificació, obert, viu i positiu. Llavors podrien sorgir noves formes de democràcia, millor adaptades a la complexitat dels problemes contemporanis que les formes representatives clàssiques.

Publicat a El Punt Avui el dissabte 11 de gener del 2014

Ètica, política i autonomia

Xavier Cunyat Rios

Segons alguns pensadors contemporanis, com per exemple Cornelius Castoriadis, vivim una època en què les nocions d'ètica i política se separen i fins i tot apleguen a ser considerades incompatibles. Açò ha provocat un replegament de l'ètica a l'àmbit privat, convertint l'adopció i sosteniment de valors en una qüestió de preferències individuals, que no necessiten de la deliberació i l'articulació socials, sinó que són pròpies de l'esfera de les eleccions privades. Açò, tanmateix, correspon a un concepte de la política en el qual aquesta és font i causa de disbauxa moral, i es pren com a exemple de baixesa la corrupció dels polítics. Sembla paradoxal, però en les societats democràtiques avançades, l'ascens d'un tipus de polític que fa qualsevol cosa per aconseguir i mantenir-se en el poder, sacrificant imperatius ètics o normes morals sense contemplacions, ha provocat un descrèdit generalitzat de la política.

Veiem desenvolupar-se en el món occidental un tipus d'individu que no és el d'una societat democràtica o d'una societat on es pot actuar per incrementar la llibertat, sinó un tipus d'individu que està privatitzat, que està encapsulat en la seua petita misèria personal i que ha esdevingut cínic a conseqüència de la política. Quan la gent vota ho fa cínicament. No creuen en el programa que els és presentat, però consideren que X o Y és un mal menor en comparació al que va ser Z en el període anterior. Aquesta catastròfica situació fa que ens veiem en la necessitat de preguntar-nos sobre la relació entre ètica i política a l'hora de plantejar-nos si els nostres valors valen realment.

Tots els nostres actes troben una condició de possibilitat efectiva en el fet que som éssers socials vivint en un món social. No som “individus” flotant lliurement per sobre de la societat o de la història, dotats d'una capacitat per decidir sobiranament, sobre què fer, com fer-ho i quin serà el significat d'aquests actes. Certament, tampoc estem determinats pel nostre entorn o situació, però estem infinitament més condicionats del que voldríem admetre i, sobretot, com a individus, no podem triar els interrogants a què estem sotmesos, ni els termes en què es formularan, i menys encara, el sentit últim de la nostra resposta. Les conseqüències dels nostres actes, un cop llançades a l'engranatge social o històric, se'ns escapen i aquest procés no es pot ignorar.

Açò fa que, encara que no hi haja una determinació total dels nostres actes, sí que hi ha les condicions, i aquestes de cap manera són “externes”. D'entre aquestes condicions, moltes se'ns escapen i sempre se'ns escaparan. Ningú podrà triar mai el lloc i l'època del seu naixement o la situació i el caràcter dels seus pares. No obstant això, una part de les condicions depenen de nosaltres i aquesta part pot, en principi, ser qüestionada i, donat el cas, transformada. És la que es refereix a les institucions explícites de la societat.

En aquest sentit, la veritable política no és més que l'activitat que, partint d'una interrogació de la forma i continguts desitjables d'aquestes institucions, adopta com a objectiu la posada en marxa d'institucions que considerem millors, especialment les que permeten i afavoreixen l'autonomia humana. Un cop aclarit això, es veu que la política se superposa a l'ètica sense eliminar-la o perjudicar-la. És precisament aquesta suposada separació o relació perniciosa la que haurem de superar.

Ens cal una ètica de l'autonomia necessàriament articulada a una política de l'autonomia. Necessitem institucions de l'autonomia, institucions que a cadascú li concedisquen una autonomia efectiva en qualitat de membre de la col·lectivitat i li permeten desenvolupar la seua autonomia pròpia. Això només és possible instaurant un règim veritablement democràtic i no només de paraula. En un règim d'aquest tipus, on es participe efectivament en la implantació de les lleis que afecten la vida de les persones.

La nostra participació seria, doncs, plena, no a través de “representants” o referèndums sobre qüestions de les quals se'ns ha fet impossible conèixer els detalls, sinó amb coneixement de causa, de manera que puguem reconèixer en les lleis les nostres pròpies lleis, fins i tot quan no n'estem d'acord amb el seu contingut, precisament per haver gaudit de l'oportunitat de participar en la formació de l'opinió comuna. Una autonomia d'aquesta manera, tant en el pla individual com en el col·lectiu, no ens garanteix, evidentment, una resposta automàtica a tots els assumptes que l'existència humana planteja; encara haurem d'afrontar les condicions tràgiques que caracteritzen la vida, el no sempre saber distingir, ni individualment ni col·lectivament, on campeja el bé i on el mal. Però no estem condemnats al mal, com tampoc al bé, perquè podrem tornar enrere, individualment i col·lectivament, reflexionar sobre els nostres actes, reprendre'ls, corregir-los i reparar-los.

Publicat a El Punt Avui el dijous 4 de juliol del 2013

Acatar, objectar o desobeir

Xavier Cunyat Rios

 

Estem experimentant un moment sociopolític que, per les conseqüències que té, moltes persones senten la necessitat d'assenyalar la injustícia de moltes situacions que pateixen, regulades per la legislació i les polítiques que la guien. En concret pense en tot el que està passant amb els desnonaments. Quan algú esclata amb un “no hi ha dret!” davant l'aplicació d'una llei, com la hipotecària, el que està fent és qüestionar el caràcter just o injust de la mateixa llei. Açò pot generar perplexitat, perquè sovint pensem que és la norma o llei la que determina el que és just o injust, i per tant, si la norma jurídica estableix les regles de la sociabilitat i de la convivència, podem pensar que la justícia és atenir-se a les regles i prou. No obstant, també s'ha dit que perquè una llei siga justa o no, ha d'haver un espai per a la seua valoració, que no se'n derive de la pròpia llei i és aleshores on entra eixe espai també normatiu, però no regulat legalment, que anomenem ètica i moral. Les lleis obliguen, però solament per això no poden determinar el que és just, i per tant, lleis procedimentalment correctes poden resultar ètica o moralment inacceptables.

La resposta que, des de fa temps, plantegen alguns al repte que imposa haver d'acatar una llei considerada injusta o immoral, s'ha materialitzat en formes de rebel·lia que, tot i qüestionar la legalitat, no deriven en oberta confrontació, sinó que des de l'ètica plantegen a la norma jurídica la urgència d'una justificació més enllà del procediment. Aquestes són l'objecció de consciència i la desobediència civil. Tot i ser conegudes, faré un repàs a la definició d'aquests conceptes, per tal que quan els usem sapiguem a què ens referim.

L'objecció de consciència és el rebuig al compliment de determinades normes jurídiques per considerar-les contràries a les creences ètiques o religioses d'una persona. L'objecció, per tant, entra en joc quan es dóna un conflicte entre la norma legal que imposa una obligació de “fer” i la norma ètica o moral que s'oposa a aquesta actuació. En aquest cas, l'objector de consciència, es decanta pel “no” a la llei, atenent al que considera un deure de consciència. El tipus més reconegut és l'objecció al servei militar, quan la instrucció a l'exèrcit és obligatòria; normalment, si es reconeix el dret a l'objecció s'estipulen mesures de servei socials alternatives, per complir amb el deure vers l'Estat. Li segueix en importància les objeccions ètiques del personal sanitari a aplicar mètodes com la píndola postcoital, l'avortament o l'eutanàsia. En aquests casos, els motius adduïts passen pel respecte a la vida o creences religioses, que impedeixen seguir la legislació vigent, quan aquesta permet aquestes pràctiques.

La desobediència civil, però, és l'acte de no acatar una norma que s'ha de complir obligatòriament. La norma que s'hauria d'obeir és, en general, una norma jurídica, o en tot cas qualsevol norma que el grup en el poder considera investida d'autoritat, i per això mateix la seua transgressió implica inevitablement un càstig que imposa l'autoritat. El terme “civil” fa referència als deures generals que tot ciutadà ha de reconèixer, legitimant així l'ordre legal vigent. En altres paraules, “civil” indica que l'objectiu principal de la desobediència és portar canvis en l'ordre social o polític que afecten la llibertat dels ciutadans.

La desobediència civil és una forma de dissidència política, consistent en un rebuig conscient de la legalitat vigent, amb la finalitat no tant de buscar una dispensa personal a un deure general de tots els ciutadans (objecció de consciència), sinó de suplantar la norma transgredida per una altra, que és postulada com més d'acord amb els interessos generals, que han de ser identificats a través d'un procediment democràtic de formació de la voluntat. Els actes de desobediència civil busquen, així doncs, no l'afirmació d'un principi en l'esfera privada, sinó un toc d'atenció a l'opinió pública sobre el fet que una llei o política sancionades per les autoritats estan conculcant un principi d'índole moral.

A més, el terme “civil” també fa referència als fins perseguits pels activistes: són finalitats polítiques, de canvi social. La desobediència civil és una acció deliberada i intencional. El progrés moral o polític es perceben com la conseqüència, com l'efecte buscat pels desobedients. I per això és lògic que els activistes utilitzen les tàctiques i estratègies que millor s'ajusten a les seues finalitats. Però aquesta pretensió de canvi s'emmarca en el reconeixement dels deures generals del ciutadà en una societat lliure i, en particular, en la lleialtat cap a les regles del joc de l'ordre constitucional: la desobediència civil no és revolucionària, ni pretén imposar el seu criteri a la majoria, sinó que respecta les regles democràtiques de canvi polític. La desobediència civil és sempre pública i oberta. Els activistes busquen influir no només en els seus governants, sinó també (i sobretot) en l'opinió pública i, per això, la desobediència civil sol ser col·lectiva, i no individual.

La publicitat és un mitjà de persuasió, i no de coacció. És en aquest sentit que es pot dir que és una forma d'expressió pública, amb una funció pedagògica. També els desobedients estan disposats a assumir les conseqüències legals dels seus actes i qui accepta la sanció que comporta el seu comportament “il·legal” està afirmant amb això el seu respecte pel conjunt de l'ordenament constitucional i les regles del joc democràtic. Açò permet diferenciar la desobediència moralment motivada, de la infracció interessada o oportunista. A més la desobediència civil és pacífica i no violenta.

Potser una de les raons per les quals el tema de la desobediència desperta la sensibilitat i suspicàcia de molts sectors, especialment dels vinculats als diferents àmbits del poder, siga el fet que es troba àmpliament estesa la conceptualització que defineix la relació política com una relació de “comandament i obediència”, on la pregunta pel fonament de la legitimitat del poder i l'avaluació ètica del seu exercici, pràcticament no es fan mai.

Temps difícils aquests que ens toca viure, on els cants de sirena d'un futur assegurat i una certa ingenuïtat induïda pels neons del consum i de l'opulència, han fet creure a tanta gent que ja no tornaríem a demanar a la política ni un mínim de qualitat humana!

Publicat a El Punt Avui el  dijous 15 de novembre del 2012

Cultura i bous

Xavier Cunyat Rios

 

La lectura de l'article de Josep Pitarch sobre com ha d'afectar la crisi a la festa dels bous, i posteriorment, pel debat que s'ha iniciat al facebook i comentaris públics, i sobre tot perquè s'ha posat en qüestió el tema de la cultura o no cultura dels bous, m'invita a fer una reflexió. Fa poc vaig visionar el documental de Luís Buñuel “Les Hurdes, Terre sans pain” de 1932 i em va cridar poderosament l'atenció com s'hi qualifica la festa popular que consisteix en què uns homes del poble, a cavall, intenten arrancar els caps d'uns galls penjats de cordes, al mig de la plaça: un costum bàrbar, arcaic i violent, diu el documental. Açò em fa pensar amb els costums i festes taurines dels nostres pobles, que algú qualifica de bàrbares o, com a mínim, de difícil comprensió, sobre tot si no s'és d'ací.

Sobre el possible caràcter violent dels bous al carrer és un fet que fa quinze o vint anys la gent solia acudir a les entrades amb vares i garrots (fins i tot amb punxos) amb què els fustigaven i que hui eixe aspecte de la festa ha caigut en desús. Això no obstant, no seré jo qui diga que les festes i els costums populars no són cultura, però requereix una explicació, que és el que intentaré de fer.

Els primers en utilitzar el terme “cultura” en el sentit actual van ser els il·lustrats dels albors de la modernitat. Per als filòsofs de l'Enciclopèdia, tindre cultura o practicar-la es referia a la formació o a l'educació en ciències, humanitats i arts de tot tipus, arquitectura, literatura, història, etc. Era el que huí s'entén com “l'alta cultura”. En aquest sentit, dir que una persona tenia cultura era sinònim a dir que era una persona que estava formada, o dit d'altra manera, que tenia estudis (els alemanys en diuen bildung). Un poc després, amb l'extensió de la il·lustració a Alemanya i les posteriors formulacions del romanticisme, hi apareix una nova forma de dir que algú o un grup de persones tenen o practiquen una cultura que és la tradicional de cada poble. El terme que encunyaren, per a referir-se a aquesta nova dimensió, va ser kultur, de manera que bildung era formació, i kultur era expressió popular. Nosaltres, en les nostres llengües anomenem folklore (que ve del mot alemany volk, que vol dir poble) a les manifestacions culturals populars, i reservem cultura per a referir-nos a la formació intel·lectual.

Amb açò tenim que amb el temps la paraula cultura ha adquirit un caràcter polisèmic i, per tant, que es refereix a múltiples manifestacions.

Més endavant, afilant els conceptes, amb el desenvolupament de l'antropologia cultural contemporània, també ens hem acostumat a parlar de la diversitat cultural del pobles, i que quan parlem de cultura o cultures ens referim a eixe tot que conformen les tècniques, les ciències, la llengua, la religió, les institucions, la gastronomia, les festes... d'un poble, grup o comunitat humana. Al dia de hui, però, que vivim en l'era de la informació i del coneixement, gràcies a ferramentes tan útils com internet i les TIC en general, es fa cada dia més palès que les possibilitats de beneficiar-se'n d'aquesta societat de la informació són directament proporcionals a la formació o educació (bildung) de les persones, i per tant, rebre i practicar durant tota la vida el gust i l'habilitat d'aprendre i fer-se culte, es revela con un factor de primer ordre tant pel que fa a la competència i l'èxit econòmic i professional, com pel que fa a beneficiar-se'n d'uns serveis i pràctiques que contribueixen prou al benestar i la felicitat.

En aquest context, considere que les retallades pressupostàries que s'estan fent en l'educació reglada (primària, secundària i superior) afectaran negativament a la cultura i al desenvolupament econòmic i personal, en general. En el cas de les polítiques municipals sobre cultura i educació, els ajustos pressupostaris ja han afectat a institucions formatives com el Conservatori, l'Agrupació La Lírica, la formació de persones adultes, i també culturals o populars com són les associacions culturals. Davant d'aquesta situació no hauríem de plantejar-nos què fer amb la festa dels bous? Jo crec que el tema s'ha de pensar i raonar públicament i que s'escolten totes les veus i punts de vista, i no entendria de justícia que aquest aspecte dels nostres costums fora privilegiat per damunt d'altres que, com he assenyalat, es revelen més de necessària atenció per al futur de la societat.

Publicat a El Punt Avui el dijous 17 de maig del 2012

Atrevir-se a pensar en l'era de la informació

Segons Kant, la Il·lustració és la sortida de l'home de la seua minoria d'edat... de la incapacitat de servir-se del propi enteniment, sense la direcció d'un altre. Sapere aude! atreveix-te a pensar, tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta fou la divisa de la Il·lustració.

I continuava Kant que la majoria dels homes romanen amb gust sota la conducció aliena al llarg de la vida, a causa de la mandra i la covardia. I s'exclamava que “és tan còmode ser menor d'edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, un pastor que reemplaça la meua consciència moral, un metge que jutja sobre la meua dieta, i així successivament, no necessitaré del propi esforç. Amb només poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en tan enutjosa tasca”.

Traslladant aquesta reflexió kantiana als nostres dies, al llibre, al pastor i al metge podríem afegir-hi els mitjans d'informació. Efectivament, la informació que ens conforma no és qualsevol cosa, sinó que som la informació que consumim, produïm i difonem. Per això l'ecosistema informatiu en què ens situa la societat en els inicis del s. XXI exigeix de cadascú de nosaltres una reflexió en la qual valorem si la nostra situació informativa i comunicativa és realment pròpia i si, com deia Kant, és el propi enteniment el que actua a l'hora d'habitar l'espai comunicatiu, les coordenades i codis que aquest obri, i les possibilitats que ofereix a la nostra subjectivitat única.

I no solament és una qüestió individual, sinó també social i política. Com assenyala Manuel Castells, la comunicació i la informació han estat fonts fonamentals de poder i contrapoder, de dominació i de canvi social. Això es deu al fet que la batalla més important que avui es lliura és la batalla per l'opinió pública. La forma com la gent pensa determina el destí de les normes i valors sobre els quals es construeixen les societats.

Com la comunicació, i en especial la comunicació socialitzada que existeix en l'àmbit públic, ofereix el suport per a la producció social del significat, la batalla de l'opinió de les persones es juga en gran part en els processos de comunicació. I això és encara més aplicable a la societat en xarxa, que es caracteritza per l'omnipresència de xarxes de comunicació.

L'actual transformació de la tecnologia de la comunicació en l'era digital amplia l'abast dels mitjans de comunicació a totes les esferes de la vida social, en una xarxa que és alhora global i local, genèrica i personalitzada, segons un patró sempre canviant. Com a resultat, les relacions de poder, és a dir, les relacions que constitueixen els fonaments de tota societat, a més dels processos que desafien les relacions de poder institucionalitzades, es determinen i decideixen cada vegada més en el camp de la comunicació.

Tampoc es tracta, simplement, de mostrar competència amb les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). Existeix un discurs reduccionista que concreta la competència comunicativa a la destresa en aparells i coneixement del programari, els quals no esgoten el que apuntem. La comunicòloga Dolors Reig explica que les TIC són les eines tecnològiques dissenyades per al processament de la informació i la transmissió de la mateixa i a través d'elles es processa, sintetitza, edita, emmagatzema, registra, organitza i es difon la informació. Quan la informació és utilitzada es transforma en coneixement.

El flux d'informació i les eines per al seu processament, juntament amb el seu ús, ha propiciat la seua evolució social, ara a tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement (TAC). Quan es desenvolupa el coneixement necessari sobre un fenomen, aquest repercuteix en les decisions dels individus i si aquest coneixement es fa col·lectiu a nivell local o global a través de l'organització en xarxa, aquest repercuteix en les comunitats i influencia la seva cultura.

Els accelerats canvis culturals es deuen precisament a aquest fenomen. Amb tant de coneixement global i col·lectiu fluint és inevitable que s'alteren les estructures culturals d'una comunitat o societat, i més encara si les estructures i institucions que tenen el poder manipulen el coneixement per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de la població. La democratització del coneixement que ha fet possible l'avanç de les TIC i que ha possibilitat no només adquirir nous sabers sinó organitzar-se, participar i tenir el poder, construint moviments de transformació social i cultural, que Dolors Reig anomena societat augmentada. D'aquesta manera les TAC s'estan transformant en tecnologies de l'empoderament i la participació (TEP).

Els joves, sobretot, no són aliens a les pràctiques i forces que apuntem, i participen amb major o menor fortuna de totes aquestes transformacions personals, comunitàries i socials, però molta gent no acaba de veure aquestes realitats i les menysté, amb les conseqüències que arrossega. Si conformes la teua dieta cognitiva limitant-te a les delicatessen dels programes televisius d'entreteniment, a algun que altre telediari, i a una ullada a la premsa, enhorabona, ets un zombi informatiu.

Per altra banda, açò no és més que el principi. Aquestes transformacions que estem vivint corren a una velocitat desconeguda. Llunyanes són aquelles situacions comunicatives tan limitades i afectes al poder, però amb gran capacitat homogeneïtzadora que dominaven en els setanta i vuitanta. En canvi, són molt prometedores les possibilitats que s'albiren actualment. Així, doncs, com digué Kant fa més de 200 anys, sapere aude!, atrevim-nos a pensar, tinguem el valor de servir-nos del nostre propi enteniment; no ens deixem subjectar per la mandra o la por.

 

Publicat a El Punt Avui el dijous 30 de maig del 2013

La revolució del feminisme

Xavier Cunyat Rios

El dia 8 de març és el dia de la dona. Commemora la lluita de la dona per la seua participació, en peu d'igualtat amb l'home, tant en la societat com en el seu desenvolupament íntegre com a persona. Aquesta commemoració la va establir en 1977 l'Assemblea General de l'ONU, encara que venia celebrant-se des de principis de segle als Estats Units, i a partir de 1911 en alguns països europeus.
Raons per a la commemoració, avui en dia, no en falten, perquè el masclisme i el patriarcat que l'apuntala, encara són ben presents De fet, preguntant entre el meu alumnat d'ESO el significat d'aquesta data, descobreixes que perceben el masclisme com una força social imperiosa, que palpen en l'ambient.
Aleshores cal explicar que al nostre país la tradició del patriarcat era més ferma que enlloc i que sols quan la dictadura començà a declinar començaren a introduir-se, en els costums i la moral, formes d'identitat femenina crítiques amb el masclisme. Des d'aleshores, el feminisme està erosionant el patriarcat, o siga la societat, en múltiples aspectes.
El feminisme, a més, és un fenomen global, que s'ha estès en multitud de societats i països i en múltiples formes que han anat evolucionant, fins al punt que pot afirmar-se que constitueix, juntament amb l'ecologisme, una autèntica revolució social, tot i això no violenta.
Les reaccions de l'alumnat són dobles, perquè per una banda s'alegren i s'engresquen i, per altra, se n'adonen de la persistència i de la resistència que mostra els masclisme a ser desmantellat.
Segons el professor Manuel Castells, el feminisme es presenta com un moviment que en les seues pràctiques i discursos és extraordinàriament divers, però en tots els casos coincideixen a negar que la identitat de la dona haja d'estar alienada tal com la defineixen els homes i la família patriarcal. En qualssevol de les manifestacions del feminisme, el que és primordial és la defensa dels drets de les dones com a éssers humans, no com a nines, objectes, coses o animals. En aquest sentit el feminisme és una extensió del moviment pels drets humans.
El feminisme presenta bàsicament dues versions, la liberal i la socialista, i ambdues afirmen els drets de les dones com iguals als dels homes. Hi ha altres formes com el feminisme cultural, que fa la doble afirmació que les dones són diferents i que trobaran els sues propis camins construint la seua pròpia comunitat, que pretén una autonomia cultural atenent a valors alternatius, com ara l'absència de competitivitat i de violència, la col·laboració i la multidimensionalitat de la experiència humana, conduents a noves formes d'identitat i, per tant, a la transformació cultural de la societat en general.
També hi ha el feminisme essencialista, que fa un pas més enllà i proclama la diferència essencial de la dona front als homes, arrelada en la biologia i la història; en acceptar l'especificitat dels seus cossos, les dones no queden atrapades en la seua biologia sinó que, al contrari, escapen de la definició que d'elles fan els homes; sols reconstruint la seua identitat, en virtut de la seua especificitat biològica i cultural, poden convertir-se les dones en elles mateixes. I encara cada dia hi ha més formes diverses de fer feminisme, però açò, com diu Castells, no és perjudicial, sinó que és normal en l'actual societat xarxa, i a més, l'afavoreix.
Malgrat aquesta diversitat, i que haja estat suficientment descrita i analitzada, encara és normal trobar qui entén el terme feminisme com l'equivalent inversa de masclisme, fent un intent de desacreditar l'opció feminista atribuint-li el despropòsit masclista. Contra aquesta estratègia discursiva sols s'ha de investigar un poc per a adonar-se'n de la diferència essencial entre els termes.
Anna Perpinyà, de Dones en Bloc, em facilita un text de l'escriptora Rosario Hernández, molt aclaridor, amb el qual crec convenient cloure aquest article: “El feminisme no vol imposar un matriarcat basat en la violència contra l'home, com ha estat el patriarcat fins ara. No desitja deixar (els homes) sense vot, ni violar-los en les guerres, ni mutilar els seus genitals en pro d'una tradició cultural, ni confinar-los en l'àmbit domèstic, ni vol matar-los per adulteri. El feminisme no pretén que els homes siguen propietat de les seues mares i després de les seues mullers, ni desitja que els homes cobren salaris més reduïts, ni tampoc vol desterrar-los de les cúpules del poder mediàtic, empresarial i polític. No vol traficar amb cossos masculins per al gaudi dels femenins, ni desitja que els xiquets barons estiguen desnodrits i abandonats en orfenats, ni, per suposat, promoure la seua marginació social o econòmica. Tampoc vetaria que els xiquets barons anaren a l'escola, ni els prohibiria l'accés a la sanitat i la universitat...”.

Publicat a El Punt Avui el dijous 7 de març del 2013