La comprensió efectual

Gadamer i el seu projecte d'ampliació del model occidental de racionalitat enunciativa-tècnic-instrumental que té com a finalitat promoure una racionalitat lingüística que integre la potència mito-poètica de la paraula com una experiència essencialment lingüística de la nostra existència essencialment històrica, i ho fa en una triple restitució l'experiència hermenèutica: l'estètica -el joc-, la història -tradición- i el llenguatge -ser/comprensió-, i ací entendrem per "experiència hermenèutica" com el correlat de la comprensió , és a dir, aquella experiència d'apropiació de sentit del comprendre a l'interior de la gadameriana cultura de diàleg: la "comprensió efectual".

En aquesta direcció, la "comprensió efectual" resulta ser intrínsecament històrica i la comprensió seu resultat, a causa de que l'experiència i la comprensió es revelen lingüísticament: expressió i comprensió d'un món que ve a romandre davant de nosaltres i en nosaltres pel llenguatge. I a través d'aquest "mitjà relacionador", l'experiència hermenèutica és "dialéctica", com a ampliació i il·luminació de l'autocomprensió des de la trobada, el llegat que no és precisament simple captació conceptual, sinó esdeveniment en el qual un món s'obre com una cosa que no existia abans. En aquest esdeveniment basat en la lingüisticitat i possibilitat per la dialèctica amb el significat transmès, l'experiència hermenèutica troba i arriba la seva realització. Així mateix, "comprensió" i "llenguatge" compleixen una funció ontològica, donant el caràcter d'ontològica a l'experiència hermenèutica en tant que revelen l'ésser de les coses il·luminant i revelant "el que significa ser" més enllà de l'entitat d'un objecte o cosa, per això, l'hermenèutica és una experiència del "esdevenir del llenguatge" que fa món comprensible per a nosaltres. I aquest esdeveniment no parla d'altra cosa que de la manifestació veritativa de l'ésser en tant que des-ocultament que és més aviat una ocultació simultània de la veritat en la seua plenitud inesgotable: la veritat no és un fet, "passa" de la mateixa manera que la hermenèutica i el seu "esdevenir experiencial".

L'home realitza l'experiència de món des de la comprensió, ja que no és una manera o aspecte merament gnoseològic, sinó un constitutiu ontològic de l'ésser de l'home, ja que depassa la radical finitud del comprendre, tota fonamentació última com així mateix tota pretensió de irrefutabilitat absoluta, sent el comprendre pura possibilitat de ser com a tret ontològic d'un ésser que és pur projecte de ser en allò "històric". A més, tota comprensió és mediata, ja que es troba enmig de conformacions històriques, prejudicis, pre-opinions, valoracions que delineen tota comprensió que al seu torn, és l'estructura prèvia de tota interpretació com a desplegament d'aquesta mateixa estructura comprensiva. Per això, es fa «visible l'estructura de la comprensió històrica en tota la seua fonamentació ontològica, sobre la base de la futuritat existencial del ser-ahí humà. » El comprendre suposa estar sempre pendent del fer de la història i de la tradició que determinen el subjecte en l'ací i l'ara i que provoca l'obertura cap al diàleg que és la mecànica de la comprensió.