Atzar

En sentit ampli, sinònim de casualitat (autómaton, en Aristòtil) o d’accidental, quan es parla en general, o de sort (tykhe, en Aristòtil) quan es parla de successos que poden ser «bons» o «dolents» per a algú. Pròpiament, anomenem «atzar» a la incertesa (aspecte epistemològic) o indeterminació (aspecte ontològic) d’un succés, i com allò contràri de la necessitat. Incertesa i indeterminació que poden deure’s al fet que ignorem quina és en realitat la causa d’un fenomen, o al convenciment que un fenomen determinat manca veritablement de causa. En el primer cas, la incertesa i indeterminació són pròpies de fenòmens no previsibles ni explicables des de causes definides, i que per aquest considerem indeterminats i, en aquest sentit, l’atzar pot considerar-se com el nom de la ignorància humana de les causes; però considerem que aquests fenòmens són estadísticament determinats i procurem eliminar la seua incertesa mitjançant càlculs de probabilitat i, en aquest aspecte, estan sotmesos al coneixement probable. També es considera atzar, en sentit semblant, a l’encreuament o interferència de successos causals independents en moments i circumstàncies no previsibles; Crisip, en l’antiguitat, i Cournot (veure text), en el s. XIX, ho entenen d’aquesta manera. Ara es considera que l’atzar no està pròpiament en les causes, sinó en els efectes accidentals d’aquestes causes, originats per la conjunció accidental de les causes que anomenem «fortuïtes». La creença, en canvi -en el segon sentit esmentat-, que pot haver-hi fenòmens que no es deguen realment a cap causa i que, per aquesta raó, són essencialment indeterminats, no és compatible amb l’afirmació científicament sostenible del determinisme universal; el determinisme universal és, així, la negació de l’atzar, i al revés. En l’antiguitat, Epicur va sostenir, en el seu atomisme, l’afirmació d’aquest tipus d’atzar en atribuir als àtoms la possibilitat d’una desviació de la seua caiguda, o clinamen, no a degut a cap causa.

Jaques Monod

EL AZAR Y LA NECESIDAD

La biologia s'ocupa, entre les ciències, un lloc alhora marginal i central. Marginal en tant que el món vivent no constitueix més que una part ínfima i molt «especial» de l'univers conegut, de manera que l'estudi dels éssers vius no sembla poder aconseguir mai la revelació d'unes lleis generals, aplicables fora de la biosfera. Però si l'ambició última de la ciència sencera és fonamentalment, dilucidar la relació de l'home amb l'Univers, llavors és just reconèixer la biologia un lloc central ja que és, entre totes les disciplines, la que intenta anar més directament al centre dels problemes que s'han d'haver resolt abans de poder proposar el de la «naturalesa humana», en uns termes que no siguen metafísics.

Així, la biologia és, per a l'home, la més significativa de totes les ciències; és la que ha contribuït ja, sens dubte, més que cap altra, a la formació del pensament modern, profundament trastornat i definitivament marcat en tots els terrenys: filosòfic, religiós i polític, per l'adveniment de la teoria de l'evolució. No obstant això, per segur que estigués des de la fi del segle XIX i de la seua validesa fenomenològica, la teoria de l'evolució, encara que dominant la biologia sencera, roman com suspesa mentre no elaborés una teoria física de l'herència. L'esperança d'aconseguir-ho ràpidament semblava gairebé quimèrica fa uns anys malgrat els èxits de la genètica clàssica. No obstant això, és això el que aporta la teoria molecular del codi genètic. La «teoria del codi genètic» en un sentit ampli, per incloure no només les nocions relatives a l'estructura química del material hereditari i de la informació de la qual és portador, sinó també els mecanismes moleculars d'expressió, morfogenètica i fisiològica de aquesta informació. Definida així, la teoria del codi genètic constitueix la base fonamental de la biologia. El que no vol dir, per descomptat, que les estructures i funcions complexes dels organismes puguen ser deduïdes de la teoria, ni tan sols que siguen sempre analitzables directament a escala molecular. (No es pot predir ni resoldre tota la química amb l'ajuda de la teoria quàntica, que sens dubte constitueix, no obstant això, la base universal.)