Josep Antich
jueves, 29 de enero de 2015
lunes, 26 de enero de 2015
miércoles, 21 de enero de 2015
Atzar
En sentit ampli,
sinònim de casualitat (autómaton, en
Aristòtil) o d’accidental, quan es parla en general, o de sort
(tykhe, en Aristòtil) quan es parla de successos que poden
ser «bons» o «dolents» per a algú. Pròpiament, anomenem «atzar»
a la incertesa (aspecte epistemològic) o indeterminació (aspecte
ontològic) d’un succés, i com allò contràri de la necessitat.
Incertesa i indeterminació que poden deure’s al fet que ignorem
quina és en realitat la causa d’un fenomen,
o al convenciment que un fenomen determinat manca veritablement de
causa.
En el primer cas, la incertesa i indeterminació són pròpies de
fenòmens no previsibles ni explicables des de causes definides, i
que per aquest considerem indeterminats i, en aquest sentit, l’atzar
pot considerar-se com el nom de la ignorància humana de les causes;
però considerem que aquests fenòmens són estadísticament
determinats i procurem eliminar la seua incertesa mitjançant càlculs
de probabilitat
i, en aquest aspecte, estan sotmesos al coneixement probable. També
es considera atzar, en sentit semblant, a l’encreuament o
interferència de successos causals independents en moments i
circumstàncies no previsibles; Crisip,
en l’antiguitat, i Cournot (veure
text), en el s. XIX, ho entenen d’aquesta manera. Ara es
considera que l’atzar no està pròpiament en les causes, sinó en
els efectes accidentals d’aquestes causes, originats per la
conjunció accidental de les causes que anomenem «fortuïtes». La
creença, en canvi -en el segon sentit esmentat-, que pot haver-hi
fenòmens que no es deguen realment a cap causa i que, per aquesta
raó, són essencialment indeterminats, no és compatible amb
l’afirmació científicament sostenible del determinisme
universal; el determinisme universal és, així, la negació de
l’atzar, i al revés. En l’antiguitat, Epicur
va sostenir, en el seu atomisme,
l’afirmació d’aquest tipus d’atzar en atribuir als àtoms la
possibilitat d’una desviació de la seua caiguda, o clinamen,
no a degut a cap causa.
 |
|
La biologia s'ocupa,
entre les ciències, un lloc alhora marginal i central. Marginal en
tant que el món vivent no constitueix més que una part ínfima i
molt «especial» de l'univers conegut, de manera que l'estudi dels
éssers vius no sembla poder aconseguir mai la revelació d'unes
lleis generals, aplicables fora de la biosfera. Però si l'ambició
última de la ciència sencera és fonamentalment,
dilucidar la relació de l'home amb l'Univers, llavors és just
reconèixer la biologia un lloc central ja que és, entre totes les
disciplines, la que intenta anar més directament al centre dels
problemes que s'han d'haver resolt abans de poder proposar el de la
«naturalesa humana», en uns termes que no siguen metafísics.
Així, la biologia és, per a l'home, la més significativa de totes les ciències; és la que ha contribuït ja, sens dubte, més que cap altra, a la formació del pensament modern, profundament trastornat i definitivament marcat en tots els terrenys: filosòfic, religiós i polític, per l'adveniment de la teoria de l'evolució. No obstant això, per segur que estigués des de la fi del segle XIX i de la seua validesa fenomenològica, la teoria de l'evolució, encara que dominant la biologia sencera, roman com suspesa mentre no elaborés una teoria física de l'herència. L'esperança d'aconseguir-ho ràpidament semblava gairebé quimèrica fa uns anys malgrat els èxits de la genètica clàssica. No obstant això, és això el que aporta la teoria molecular del codi genètic. La «teoria del codi genètic» en un sentit ampli, per incloure no només les nocions relatives a l'estructura química del material hereditari i de la informació de la qual és portador, sinó també els mecanismes moleculars d'expressió, morfogenètica i fisiològica de aquesta informació. Definida així, la teoria del codi genètic constitueix la base fonamental de la biologia. El que no vol dir, per descomptat, que les estructures i funcions complexes dels organismes puguen ser deduïdes de la teoria, ni tan sols que siguen sempre analitzables directament a escala molecular. (No es pot predir ni resoldre tota la química amb l'ajuda de la teoria quàntica, que sens dubte constitueix, no obstant això, la base universal.)  |
martes, 20 de enero de 2015
Navegants de l'ànima
Escriptor alemany i personatge polemitzat, Jünger ha estat un dels pensadors més destacats del segle XX. Es pot considerar que la seua obra abasta tot el procés històric de l'esmentat període, des de la clausura del segle XIX en finalitzar la Primera Guerra Mundial, fins al naixement d'un món globalitzat en finalitzar el mil·lenni.
Des que en els anys 50 entaulara amistat amb Albert Hofmann, el creador de la LSD, alguns dels llibres de Jünger van versar de manera directa o indirecta sobre les desvelaciones de l'experiència psiquedélica.
El 1953, després de la seva primera experiència amb la LSD, va escriure un petit relat titulat "Visita a Godenholm", la publicació va coincidir amb l'aparició de les portes de la percepció, d'Aldous Huxley. Tots dos assajos marquen una fita en l'aparició dels enteògens en l'escena del s. XX, però amb una diferència: Jünger en cap de les seues pàgines va esmentar la paraula droga, ni LSD, ni res que se li semblés. La reserva i la discreció ha estat la tònica general dels llibres de Jünger sobre substàncies visionàries, i neix de l'escepticisme de Jünger davant una trivialització de l'ús d'aquestes substàncies.
El seu altre gran llibre sobre el tema de les drogues és "Acostaments. Drogues i embriaguesa" (en la literatura de Jünger la paraula acostament es refereix a les aproximacions al numinós, al regne de l'espiritual). Aquesta obra, en la qual l'autor va encunyar el terme psiconautes (navegants de l'ànima), exposa les nombroses experiències de Jünger amb diversos tipus de substàncies psicoactives, tant enteogéniques com estimulants o opiacis.
Però l'obra d'aquest autor va més enllà del purament descriptiu de l'experiència psiquedélica. Jünger, que ja en els inicis de la seua obra es va servir dels somnis per accedir a continguts del món espiritual, amb l'aportació que s'obté amb els enteògens per a seguir endinsant-se en la dinàmica dels regnes arquetípics, edificant un pensament a partir d'això; en concret el seu interès pels cicles històrics, el paper de la tècnica i per l'esdevenir de l'ànima humana.
Un dels temes recurrents que Jünger va tractar en diversos dels seus llibres va ser el final de la història, i entre altres coses dels infinits processos bèl·lics que s'han erigit al llarg del segle XX. Segons el nostre pensador, la globalització de les comunicacions -tant físiques com a mitjans d'informació-, conviden en aquest punt de la història a la creació d'un estat mundial, però no entenent aquest com un estat totalitzador, sinó com una administració mínima per a la gestió dels problemes comuns -com el medi ambient, o les ànsies de poder de recurrents dictadors-, i donant llibertat d'acció a cadascuna de les nacions i pobles en els temes particulars.
Des que en els anys 50 entaulara amistat amb Albert Hofmann, el creador de la LSD, alguns dels llibres de Jünger van versar de manera directa o indirecta sobre les desvelaciones de l'experiència psiquedélica.
El 1953, després de la seva primera experiència amb la LSD, va escriure un petit relat titulat "Visita a Godenholm", la publicació va coincidir amb l'aparició de les portes de la percepció, d'Aldous Huxley. Tots dos assajos marquen una fita en l'aparició dels enteògens en l'escena del s. XX, però amb una diferència: Jünger en cap de les seues pàgines va esmentar la paraula droga, ni LSD, ni res que se li semblés. La reserva i la discreció ha estat la tònica general dels llibres de Jünger sobre substàncies visionàries, i neix de l'escepticisme de Jünger davant una trivialització de l'ús d'aquestes substàncies.
El seu altre gran llibre sobre el tema de les drogues és "Acostaments. Drogues i embriaguesa" (en la literatura de Jünger la paraula acostament es refereix a les aproximacions al numinós, al regne de l'espiritual). Aquesta obra, en la qual l'autor va encunyar el terme psiconautes (navegants de l'ànima), exposa les nombroses experiències de Jünger amb diversos tipus de substàncies psicoactives, tant enteogéniques com estimulants o opiacis.
Però l'obra d'aquest autor va més enllà del purament descriptiu de l'experiència psiquedélica. Jünger, que ja en els inicis de la seua obra es va servir dels somnis per accedir a continguts del món espiritual, amb l'aportació que s'obté amb els enteògens per a seguir endinsant-se en la dinàmica dels regnes arquetípics, edificant un pensament a partir d'això; en concret el seu interès pels cicles històrics, el paper de la tècnica i per l'esdevenir de l'ànima humana.
Un dels temes recurrents que Jünger va tractar en diversos dels seus llibres va ser el final de la història, i entre altres coses dels infinits processos bèl·lics que s'han erigit al llarg del segle XX. Segons el nostre pensador, la globalització de les comunicacions -tant físiques com a mitjans d'informació-, conviden en aquest punt de la història a la creació d'un estat mundial, però no entenent aquest com un estat totalitzador, sinó com una administració mínima per a la gestió dels problemes comuns -com el medi ambient, o les ànsies de poder de recurrents dictadors-, i donant llibertat d'acció a cadascuna de les nacions i pobles en els temes particulars.
Un altre gran tema tractat en l'obra d'aquest pensador és la retirada dels déus, o millor dit, l'entrada en escena dels titans. Segons la seva visió, els antics cultes a divinitats, omnipresents en les civilitzacions humanes, han estat substituïts en la cultura occidental per una concepció purament mecanicista de l'existència, un procés que ha desposseït d'ànima al món, vetllant la transcendència i amenaçant arrasar l'esperit humà i estendre el seu poder de destrucció al món natural, llar comuna de tots nosaltres.
Jünger també recorda que les societats humanes van néixer amb el culte als difunts, i apunta que la nostra cultura és la primera en la història que ignora el moment del trànsit. Així doncs, en opinió de Jünger, la nostra civilització no pot ser altra que la de la fi dels temps, o en tot cas, aquesta porta sense solució de continuïtat, a un procés d'inflexió en el qual una nova concepció ha de néixer, aquesta vegada representant una unió entre el aportat per la ciència i el atresorat pels antics cultes religiosos.
En diversos dels seus llibres (Heliopolis, Eumeswil, La Tisora), amb més optimisme o amb menys, Jünger situa l'experiència visionària com a punt d'inflexió d'aquesta cursa de velocitat que no ens porta a una altra part que a estamparnos contra el rígid mur de la nostra supèrbia.
Jünger també recorda que les societats humanes van néixer amb el culte als difunts, i apunta que la nostra cultura és la primera en la història que ignora el moment del trànsit. Així doncs, en opinió de Jünger, la nostra civilització no pot ser altra que la de la fi dels temps, o en tot cas, aquesta porta sense solució de continuïtat, a un procés d'inflexió en el qual una nova concepció ha de néixer, aquesta vegada representant una unió entre el aportat per la ciència i el atresorat pels antics cultes religiosos.
En diversos dels seus llibres (Heliopolis, Eumeswil, La Tisora), amb més optimisme o amb menys, Jünger situa l'experiència visionària com a punt d'inflexió d'aquesta cursa de velocitat que no ens porta a una altra part que a estamparnos contra el rígid mur de la nostra supèrbia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)