Cultura i bous

Xavier Cunyat Rios

 

La lectura de l'article de Josep Pitarch sobre com ha d'afectar la crisi a la festa dels bous, i posteriorment, pel debat que s'ha iniciat al facebook i comentaris públics, i sobre tot perquè s'ha posat en qüestió el tema de la cultura o no cultura dels bous, m'invita a fer una reflexió. Fa poc vaig visionar el documental de Luís Buñuel “Les Hurdes, Terre sans pain” de 1932 i em va cridar poderosament l'atenció com s'hi qualifica la festa popular que consisteix en què uns homes del poble, a cavall, intenten arrancar els caps d'uns galls penjats de cordes, al mig de la plaça: un costum bàrbar, arcaic i violent, diu el documental. Açò em fa pensar amb els costums i festes taurines dels nostres pobles, que algú qualifica de bàrbares o, com a mínim, de difícil comprensió, sobre tot si no s'és d'ací.

Sobre el possible caràcter violent dels bous al carrer és un fet que fa quinze o vint anys la gent solia acudir a les entrades amb vares i garrots (fins i tot amb punxos) amb què els fustigaven i que hui eixe aspecte de la festa ha caigut en desús. Això no obstant, no seré jo qui diga que les festes i els costums populars no són cultura, però requereix una explicació, que és el que intentaré de fer.

Els primers en utilitzar el terme “cultura” en el sentit actual van ser els il·lustrats dels albors de la modernitat. Per als filòsofs de l'Enciclopèdia, tindre cultura o practicar-la es referia a la formació o a l'educació en ciències, humanitats i arts de tot tipus, arquitectura, literatura, història, etc. Era el que huí s'entén com “l'alta cultura”. En aquest sentit, dir que una persona tenia cultura era sinònim a dir que era una persona que estava formada, o dit d'altra manera, que tenia estudis (els alemanys en diuen bildung). Un poc després, amb l'extensió de la il·lustració a Alemanya i les posteriors formulacions del romanticisme, hi apareix una nova forma de dir que algú o un grup de persones tenen o practiquen una cultura que és la tradicional de cada poble. El terme que encunyaren, per a referir-se a aquesta nova dimensió, va ser kultur, de manera que bildung era formació, i kultur era expressió popular. Nosaltres, en les nostres llengües anomenem folklore (que ve del mot alemany volk, que vol dir poble) a les manifestacions culturals populars, i reservem cultura per a referir-nos a la formació intel·lectual.

Amb açò tenim que amb el temps la paraula cultura ha adquirit un caràcter polisèmic i, per tant, que es refereix a múltiples manifestacions.

Més endavant, afilant els conceptes, amb el desenvolupament de l'antropologia cultural contemporània, també ens hem acostumat a parlar de la diversitat cultural del pobles, i que quan parlem de cultura o cultures ens referim a eixe tot que conformen les tècniques, les ciències, la llengua, la religió, les institucions, la gastronomia, les festes... d'un poble, grup o comunitat humana. Al dia de hui, però, que vivim en l'era de la informació i del coneixement, gràcies a ferramentes tan útils com internet i les TIC en general, es fa cada dia més palès que les possibilitats de beneficiar-se'n d'aquesta societat de la informació són directament proporcionals a la formació o educació (bildung) de les persones, i per tant, rebre i practicar durant tota la vida el gust i l'habilitat d'aprendre i fer-se culte, es revela con un factor de primer ordre tant pel que fa a la competència i l'èxit econòmic i professional, com pel que fa a beneficiar-se'n d'uns serveis i pràctiques que contribueixen prou al benestar i la felicitat.

En aquest context, considere que les retallades pressupostàries que s'estan fent en l'educació reglada (primària, secundària i superior) afectaran negativament a la cultura i al desenvolupament econòmic i personal, en general. En el cas de les polítiques municipals sobre cultura i educació, els ajustos pressupostaris ja han afectat a institucions formatives com el Conservatori, l'Agrupació La Lírica, la formació de persones adultes, i també culturals o populars com són les associacions culturals. Davant d'aquesta situació no hauríem de plantejar-nos què fer amb la festa dels bous? Jo crec que el tema s'ha de pensar i raonar públicament i que s'escolten totes les veus i punts de vista, i no entendria de justícia que aquest aspecte dels nostres costums fora privilegiat per damunt d'altres que, com he assenyalat, es revelen més de necessària atenció per al futur de la societat.

Publicat a El Punt Avui el dijous 17 de maig del 2012

Atrevir-se a pensar en l'era de la informació

Segons Kant, la Il·lustració és la sortida de l'home de la seua minoria d'edat... de la incapacitat de servir-se del propi enteniment, sense la direcció d'un altre. Sapere aude! atreveix-te a pensar, tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta fou la divisa de la Il·lustració.

I continuava Kant que la majoria dels homes romanen amb gust sota la conducció aliena al llarg de la vida, a causa de la mandra i la covardia. I s'exclamava que “és tan còmode ser menor d'edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, un pastor que reemplaça la meua consciència moral, un metge que jutja sobre la meua dieta, i així successivament, no necessitaré del propi esforç. Amb només poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en tan enutjosa tasca”.

Traslladant aquesta reflexió kantiana als nostres dies, al llibre, al pastor i al metge podríem afegir-hi els mitjans d'informació. Efectivament, la informació que ens conforma no és qualsevol cosa, sinó que som la informació que consumim, produïm i difonem. Per això l'ecosistema informatiu en què ens situa la societat en els inicis del s. XXI exigeix de cadascú de nosaltres una reflexió en la qual valorem si la nostra situació informativa i comunicativa és realment pròpia i si, com deia Kant, és el propi enteniment el que actua a l'hora d'habitar l'espai comunicatiu, les coordenades i codis que aquest obri, i les possibilitats que ofereix a la nostra subjectivitat única.

I no solament és una qüestió individual, sinó també social i política. Com assenyala Manuel Castells, la comunicació i la informació han estat fonts fonamentals de poder i contrapoder, de dominació i de canvi social. Això es deu al fet que la batalla més important que avui es lliura és la batalla per l'opinió pública. La forma com la gent pensa determina el destí de les normes i valors sobre els quals es construeixen les societats.

Com la comunicació, i en especial la comunicació socialitzada que existeix en l'àmbit públic, ofereix el suport per a la producció social del significat, la batalla de l'opinió de les persones es juga en gran part en els processos de comunicació. I això és encara més aplicable a la societat en xarxa, que es caracteritza per l'omnipresència de xarxes de comunicació.

L'actual transformació de la tecnologia de la comunicació en l'era digital amplia l'abast dels mitjans de comunicació a totes les esferes de la vida social, en una xarxa que és alhora global i local, genèrica i personalitzada, segons un patró sempre canviant. Com a resultat, les relacions de poder, és a dir, les relacions que constitueixen els fonaments de tota societat, a més dels processos que desafien les relacions de poder institucionalitzades, es determinen i decideixen cada vegada més en el camp de la comunicació.

Tampoc es tracta, simplement, de mostrar competència amb les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). Existeix un discurs reduccionista que concreta la competència comunicativa a la destresa en aparells i coneixement del programari, els quals no esgoten el que apuntem. La comunicòloga Dolors Reig explica que les TIC són les eines tecnològiques dissenyades per al processament de la informació i la transmissió de la mateixa i a través d'elles es processa, sintetitza, edita, emmagatzema, registra, organitza i es difon la informació. Quan la informació és utilitzada es transforma en coneixement.

El flux d'informació i les eines per al seu processament, juntament amb el seu ús, ha propiciat la seua evolució social, ara a tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement (TAC). Quan es desenvolupa el coneixement necessari sobre un fenomen, aquest repercuteix en les decisions dels individus i si aquest coneixement es fa col·lectiu a nivell local o global a través de l'organització en xarxa, aquest repercuteix en les comunitats i influencia la seva cultura.

Els accelerats canvis culturals es deuen precisament a aquest fenomen. Amb tant de coneixement global i col·lectiu fluint és inevitable que s'alteren les estructures culturals d'una comunitat o societat, i més encara si les estructures i institucions que tenen el poder manipulen el coneixement per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de la població. La democratització del coneixement que ha fet possible l'avanç de les TIC i que ha possibilitat no només adquirir nous sabers sinó organitzar-se, participar i tenir el poder, construint moviments de transformació social i cultural, que Dolors Reig anomena societat augmentada. D'aquesta manera les TAC s'estan transformant en tecnologies de l'empoderament i la participació (TEP).

Els joves, sobretot, no són aliens a les pràctiques i forces que apuntem, i participen amb major o menor fortuna de totes aquestes transformacions personals, comunitàries i socials, però molta gent no acaba de veure aquestes realitats i les menysté, amb les conseqüències que arrossega. Si conformes la teua dieta cognitiva limitant-te a les delicatessen dels programes televisius d'entreteniment, a algun que altre telediari, i a una ullada a la premsa, enhorabona, ets un zombi informatiu.

Per altra banda, açò no és més que el principi. Aquestes transformacions que estem vivint corren a una velocitat desconeguda. Llunyanes són aquelles situacions comunicatives tan limitades i afectes al poder, però amb gran capacitat homogeneïtzadora que dominaven en els setanta i vuitanta. En canvi, són molt prometedores les possibilitats que s'albiren actualment. Així, doncs, com digué Kant fa més de 200 anys, sapere aude!, atrevim-nos a pensar, tinguem el valor de servir-nos del nostre propi enteniment; no ens deixem subjectar per la mandra o la por.

 

Publicat a El Punt Avui el dijous 30 de maig del 2013

La revolució del feminisme

Xavier Cunyat Rios

El dia 8 de març és el dia de la dona. Commemora la lluita de la dona per la seua participació, en peu d'igualtat amb l'home, tant en la societat com en el seu desenvolupament íntegre com a persona. Aquesta commemoració la va establir en 1977 l'Assemblea General de l'ONU, encara que venia celebrant-se des de principis de segle als Estats Units, i a partir de 1911 en alguns països europeus.
Raons per a la commemoració, avui en dia, no en falten, perquè el masclisme i el patriarcat que l'apuntala, encara són ben presents De fet, preguntant entre el meu alumnat d'ESO el significat d'aquesta data, descobreixes que perceben el masclisme com una força social imperiosa, que palpen en l'ambient.
Aleshores cal explicar que al nostre país la tradició del patriarcat era més ferma que enlloc i que sols quan la dictadura començà a declinar començaren a introduir-se, en els costums i la moral, formes d'identitat femenina crítiques amb el masclisme. Des d'aleshores, el feminisme està erosionant el patriarcat, o siga la societat, en múltiples aspectes.
El feminisme, a més, és un fenomen global, que s'ha estès en multitud de societats i països i en múltiples formes que han anat evolucionant, fins al punt que pot afirmar-se que constitueix, juntament amb l'ecologisme, una autèntica revolució social, tot i això no violenta.
Les reaccions de l'alumnat són dobles, perquè per una banda s'alegren i s'engresquen i, per altra, se n'adonen de la persistència i de la resistència que mostra els masclisme a ser desmantellat.
Segons el professor Manuel Castells, el feminisme es presenta com un moviment que en les seues pràctiques i discursos és extraordinàriament divers, però en tots els casos coincideixen a negar que la identitat de la dona haja d'estar alienada tal com la defineixen els homes i la família patriarcal. En qualssevol de les manifestacions del feminisme, el que és primordial és la defensa dels drets de les dones com a éssers humans, no com a nines, objectes, coses o animals. En aquest sentit el feminisme és una extensió del moviment pels drets humans.
El feminisme presenta bàsicament dues versions, la liberal i la socialista, i ambdues afirmen els drets de les dones com iguals als dels homes. Hi ha altres formes com el feminisme cultural, que fa la doble afirmació que les dones són diferents i que trobaran els sues propis camins construint la seua pròpia comunitat, que pretén una autonomia cultural atenent a valors alternatius, com ara l'absència de competitivitat i de violència, la col·laboració i la multidimensionalitat de la experiència humana, conduents a noves formes d'identitat i, per tant, a la transformació cultural de la societat en general.
També hi ha el feminisme essencialista, que fa un pas més enllà i proclama la diferència essencial de la dona front als homes, arrelada en la biologia i la història; en acceptar l'especificitat dels seus cossos, les dones no queden atrapades en la seua biologia sinó que, al contrari, escapen de la definició que d'elles fan els homes; sols reconstruint la seua identitat, en virtut de la seua especificitat biològica i cultural, poden convertir-se les dones en elles mateixes. I encara cada dia hi ha més formes diverses de fer feminisme, però açò, com diu Castells, no és perjudicial, sinó que és normal en l'actual societat xarxa, i a més, l'afavoreix.
Malgrat aquesta diversitat, i que haja estat suficientment descrita i analitzada, encara és normal trobar qui entén el terme feminisme com l'equivalent inversa de masclisme, fent un intent de desacreditar l'opció feminista atribuint-li el despropòsit masclista. Contra aquesta estratègia discursiva sols s'ha de investigar un poc per a adonar-se'n de la diferència essencial entre els termes.
Anna Perpinyà, de Dones en Bloc, em facilita un text de l'escriptora Rosario Hernández, molt aclaridor, amb el qual crec convenient cloure aquest article: “El feminisme no vol imposar un matriarcat basat en la violència contra l'home, com ha estat el patriarcat fins ara. No desitja deixar (els homes) sense vot, ni violar-los en les guerres, ni mutilar els seus genitals en pro d'una tradició cultural, ni confinar-los en l'àmbit domèstic, ni vol matar-los per adulteri. El feminisme no pretén que els homes siguen propietat de les seues mares i després de les seues mullers, ni desitja que els homes cobren salaris més reduïts, ni tampoc vol desterrar-los de les cúpules del poder mediàtic, empresarial i polític. No vol traficar amb cossos masculins per al gaudi dels femenins, ni desitja que els xiquets barons estiguen desnodrits i abandonats en orfenats, ni, per suposat, promoure la seua marginació social o econòmica. Tampoc vetaria que els xiquets barons anaren a l'escola, ni els prohibiria l'accés a la sanitat i la universitat...”.

Publicat a El Punt Avui el dijous 7 de març del 2013