Xavier Cunyat Rios
La xarxa global que ha aportat Internet a la nostra cultura ja ha complit 25 anys, i són moltes, variades, profundes i accelerades les transformacions que han esdevingut amb la seua proliferació. Les aplicacions aparegudes de la World Wide Web ho abarquen tot. Aplicacions militars, de seguretat, productives, comercials, polítiques, educacionals, industrials, culturals, etc... es precipiten en un torrent d'una cadència i extensió totals, que han transformat la societat. Però si trobe aspectes d'aquestes transformacions realment interessants són els referits a la mutació dels costums socials i del psiquisme individual i col·lectiu sobre el qual se sostenen.
Confese
que des de fa temps un cert tecnoptimisme m'ha dominat i que, tant la
velocitat dels canvis com els desitjos que em desperta la promesa de la
novetat, m'han fet veure les potencialitats i actualitzacions de la
tecnologia digital com esdeveniments virtuosos. Però vet ací que alhora
que optimista també m'he procurat amb el temps la profilaxi de la
cautela, la curiositat i l'actitud crítica.
Dic açò perquè en
l'àmbit de la socialitat i del psiquisme han aparegut fets que cal
examinar i reflexionar, i que no tenen res a veure amb la virtut. Per
exemple l'anomenada extimitat.
L'extimitat és un
terme nou per al concepte oposat al de intimitat. És l'exposició dels
aspectes íntims de la persona: les relacions, els costums privats, el
propi cos, els pensaments, etc. L'individu no es mostra per compartir
alguna cosa amb els altres, sinó que usa als altres com un mirall per
reafirmar-se. Avui en dia, la gent té la necessitat d'exhibir i de
construir un personatge que siga més acceptat que la persona mateixa.
La
nostra societat ja no només consumeix objectes sinó que nosaltres
mateixos ens convertim en objectes a vendre i comprar. Llavors, els
mitjans comunicatius funcionen com expositors d'individus que s'han de
mantenir en el mercat i porten les seues regles a la pròpia vida. Hi ha
un lliure mercat de la personalitat.
La socialització virtual
segueix el patró del màrqueting, i les eines electròniques d'aquest
tipus de socialització estan fetes a la mida de les seues tècniques. Les
xarxes socials mostren la intimitat que vol ser mostrada i la que els
altres volen veure. El límit de la intimitat és virtual des del moment
en què es puja una foto i aquesta foto ja no és més teua, pertany a
tots, no només perquè tots hi poden accedir, també com a producte sotmès
a copyright.
En aquest context, irromp l'extimitat.
Aquesta mena de neologisme, que captura la idea de fer externa la
intimitat, sembla ser el gran protagonista de l'escena contemporània,
acompanyat pels diversos modes que assumeix el “jo”. Sura en l'ambient
col·lectiu una mena de narcisisme exacerbat.
Recentment, el filòsof alemany d'origen coreà, Byung-Chul Han, ha tractat fenòmens com aquest en un interessant llibre, “La sociedad de la transparencia”
(Herder Editorial, 2013). En ell el filòsof aprofundeix sobre les
conseqüències que l'abandonament de la negativitat i de tota resistència
a l'alteritat està operant en la societat actual, totalitzant el
concepte de la transparència fins a convertir-la en un fetitxe.
Cap
altre lema domina avui el discurs públic com la transparència, explica
Byung-Chul Han. L'omnipresència d'allò transparent no pot reduir-se a un
canvi en l'àmbit de la política o l'economia, sinó que troba la seua
explicació dins d'un canvi de paradigma social, al qual l'autor anomena
la nova “societat positiva”. L'abolició d'allò negatiu ha inundat el
torrent del capital, la comunicació i la informació, el càlcul, la
direcció i el control, i sotmet avui les nostres accions tornant-les
transparents.
El món s'ha fet més desvergonyit i nu. Avui,
exercitar-se en l'actitud de la distància és una forma de resistència
davant el totalitarisme de la transparència. La distància i la vergonya
no poden inserir-se al ritme accelerat del capital, de la informació i
de la comunicació. La negativitat de deixar que les coses caiguen en
l'oblit, o de no saber, moltes vegades obra en benefici propi, però la
societat de la transparència no permet que res escape a la visibilitat,
ni dóna oportunitat a espais buits, de manera que la inspiració i el
pensament, tots dos necessitats de certa llacuna d'opacitat, es veuen
perjudicats. L'amor sense cap llacuna de visió és pornografia.
L'exposició
en si mateix és pornogràfica. El capitalisme aguditza el procés
pornogràfic de la societat quan ho exposa tot com a mercaderia i ho
lliura a la hipervisibilitat. S'aspira a maximitzar el valor
d'exposició. Sobreexposat a la mirada i al consum immediat, el cos s'ha
tornat pornogràfic, obscè, aniquilant l'eros, el sexe. L'exposició
pornogràfica produeix una alienació del plaer sexual. Fa impossible
experimentar plaer. La societat de la transparència és enemiga del
plaer. El plaer necessita l'encobriment, la negativitat del secret, el
vel. La seducció de la màscara, la il·lusió i el suggeriment estimulen
el plaer, la tensió eròtica. La fantasia i l'encant ja no tramen les
seues possibilitats de plaer en allò ambigu, en la fascinació del
misteri, la hipernitidesa no deixa lloc a la imaginació. Despullada de
la intensitat del misteri, la imatge pornogràfica, sense res que permeta
el lent gaudi contemplatiu, no impressiona, com a molt és l'objecte
d'un “m'agrada”.
La mirada absoluta de l'era digital ha destituït
la imatge de control del panòptic dissenyat per Jeremy Bentham al segle
XVIII, que era un sistema de visibilitat concebut per a la vigilància en
les presons. El disseny comprèn una estructura circular amb una torre
d'inspecció situada al seu centre, des de la qual els encarregats de la
institució penal són capaços de controlar els reclusos, que es situen al
voltant del perímetre del seu punt d'observació. Per a Han, el panòptic
digital actual és no perspectivista, és a dir, sense que la despòtica
vigilància omnipresent provinga d'una figura del centre. La distinció
entre centre i perifèria s'ha diluït, el panòptic digital funciona sense
cap òptica de perspectiva, la seua eficàcia és que es produeix des de
l'exterior, des de tots els indrets.
La solitud, l'aïllament i la
incomunicació pròpia del model panòptic que s'aplica en la instal·lació
de Bentham, no és aplicable al model digital. Els habitants del panòptic
digital es connecten i comuniquen entre si. El que garanteix la
transparència no és la solitud mitjançant l'aïllament, sinó la
hipercomunicació. A més, els habitants del panòptic digital col·laboren
activament en la construcció del mateix, i en la seua conservació, ells
s'exhibeixen i es despullen. L'exhibicionisme i el voyeurisme alimenten
les xarxes del panòptic. L'exhibició pornogràfica i el control panòptic
es compenetren.
Segons Han, el desenvolupament actual del món
s'orienta cap a un gran panòptic digital. Un panòptic total, sense
separacions de dins o fora, sense murs. Google i les xarxes socials, que
es presenten com a espais de llibertat, adopten formes panòptiques.
Avui, contra tot el que se suposa normalment, la vigilància no es
realitza com un atac a la llibertat. Més aviat cadascú es lliura
voluntàriament a la mirada panòptica digital. L'habitant del panòptic
digital és víctima i actor alhora. Ací està la dialèctica de la
llibertat, que es fa patent com a control.
